Pel que sembla, m’equivocava poc respecte de quan tornarem a poder projectar promocions d’habitatges no públiques:
http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090215/53640776118/un-informe-afirma-que-el-exceso-de-vivienda-se-absorbera-antes-de-mediados-de-2012.html
complementat amb:
http://www.juandemariana.org/repercusion/2062/informe/advierte/vivienda/espanola/concluyo/
Per altra banda, vaig posar les 6 sortides professionals que hi haurà, i l’Amadeu proposa “portar a terme tot el proces constructiu, es a dir des la compra i fins i tot consecució del sòl fins al que seria la promoció i la posterior construcció”, i és cert. Segurament en l’apartat 4 on jo posava empresaris de despatxos d’arquitectura, caldria incloure d’empreses que englobin més part del procés constructiu que només l’Arquitectura, però crec que s'ha de tenir clar que el que cal és entendre-ho com empresaris, per tal de no prendre-hi mal.
Segurament n’estem capacitats, i potser la única cosa que ens cal és la formació, al menys quan ens manqui experiència, en aquells apartats de la gestió que no n’estem gens preparats. De totes maneres potser aquí tenim una oportunitat que s’ens presenta:
I és que un dels problemes que tenim al nostre país és la falta d’aquelles persones que en diuen “emprenedors”, i que resulta que és el que fa falta per a conseguir que l’economia tingui una mica d’empenta.
Que ningú em prengui per boig, que el que passa és que m’estava plantejant que fa que ni tan sols els estudiants d’econòmiques es plantegin de crear algun tipus d’empresa, i més aviat prefereixin pensar que el seu futur, ideal o imaginat, està en l’administració o alguna entitat bancària. I és prou senzill, resulta que perquè algú tingui interès en assumir algún tipus de risc el que fa falta és que el què en pugui treure compensi l’esforç sumat al que es pot arribar a perdre, i les condicions al nostre país son semblants a aquestes:
Guanys: Resulta que cada vegada es fa més complicat el guany, tant per la competència que hi ha quasi bé a tot arreu, com en els impostos aplicats als guanys (de societats i IRPF de dividens), que en realitat converteix en una reducció molt important d’aquest possible guany.
L’esforç que ens toca fer és prou important en un país en que és dels més complicats per crear qualsevol empresa (només calen veure els dies necessaris per començar una activitat).
Que diuen que és un dels que té el rendiment laboral més baix.
Risc de pèrdues: En general les condicions laborals són bones, i hi ha una bona garantia en cas de problemes (baixes, atur, ...) que no existeixen en els cas d’autònoms o emprenedors.
Les diferències socials no són tant acusades com en d’altres països, fet que en si mateix és un bon valor social positiu, però no genera cap necessitat ni de risc ni de sobreesforç.
Vist el panorama, fa pensar que és prou llògic que costi de trobar emprenedors, però resulta que si ens mirem els arquitectes com estem, seria una situació semblant a aquesta:
Guanys: Comparat amb el que tenim ara, qualsevol cosa pot ser una gran millora, i a més ja estem acostumats, qui més qui menys, a la reducció deguda a impostos.
L’esforç no sé si és per la pròpia vocació o per l’hàbit, però a sacrificar i treballar hores per tirar endavant ja hi estem força habituats.
Tinc la sensació que quan ens ho proposem la nostra rendibilitat pot ser superior a la mitjana (però ens cal proposar-nos-ho).
Risc de pèrdues: En les nostres condicions laborals no tenim massa a perdre.
Tot plegat fa pensar que els arquitectes estem en la millor situació per intentar ser els emprenedors del país. Potser el que cal és aprofitar el moment per tirar d’imaginació i pensar en noves coses que som capaços de fer. Estic segur que els nostres estudis ens han donat unes capacitats de visió espacial, de tractament dels problemes en diferents zooms, d’imaginació, de creació, de coordinació,... que ens han de permetre ser molt competitus i fins i tot deferenciar-nos d’altres professionals.
Potser cal ser optimistes i pensar que aquest és el nostre moment, sempre que decidim reinventar la nostra feina i tirar endavant. Segurament qui es quedi esperant que arribin els clients com hem anat fents, uns més que altres, fins ara, possiblement ja no tirarà endavant, mentre que qui decideixi actuar per decidir el propi futur, pot arribar a fer un salt endavant molt important.
Som-hi, doncs.
http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090215/53640776118/un-informe-afirma-que-el-exceso-de-vivienda-se-absorbera-antes-de-mediados-de-2012.html
complementat amb:
http://www.juandemariana.org/repercusion/2062/informe/advierte/vivienda/espanola/concluyo/
Per altra banda, vaig posar les 6 sortides professionals que hi haurà, i l’Amadeu proposa “portar a terme tot el proces constructiu, es a dir des la compra i fins i tot consecució del sòl fins al que seria la promoció i la posterior construcció”, i és cert. Segurament en l’apartat 4 on jo posava empresaris de despatxos d’arquitectura, caldria incloure d’empreses que englobin més part del procés constructiu que només l’Arquitectura, però crec que s'ha de tenir clar que el que cal és entendre-ho com empresaris, per tal de no prendre-hi mal.
Segurament n’estem capacitats, i potser la única cosa que ens cal és la formació, al menys quan ens manqui experiència, en aquells apartats de la gestió que no n’estem gens preparats. De totes maneres potser aquí tenim una oportunitat que s’ens presenta:
I és que un dels problemes que tenim al nostre país és la falta d’aquelles persones que en diuen “emprenedors”, i que resulta que és el que fa falta per a conseguir que l’economia tingui una mica d’empenta.
Que ningú em prengui per boig, que el que passa és que m’estava plantejant que fa que ni tan sols els estudiants d’econòmiques es plantegin de crear algun tipus d’empresa, i més aviat prefereixin pensar que el seu futur, ideal o imaginat, està en l’administració o alguna entitat bancària. I és prou senzill, resulta que perquè algú tingui interès en assumir algún tipus de risc el que fa falta és que el què en pugui treure compensi l’esforç sumat al que es pot arribar a perdre, i les condicions al nostre país son semblants a aquestes:
Guanys: Resulta que cada vegada es fa més complicat el guany, tant per la competència que hi ha quasi bé a tot arreu, com en els impostos aplicats als guanys (de societats i IRPF de dividens), que en realitat converteix en una reducció molt important d’aquest possible guany.
L’esforç que ens toca fer és prou important en un país en que és dels més complicats per crear qualsevol empresa (només calen veure els dies necessaris per començar una activitat).
Que diuen que és un dels que té el rendiment laboral més baix.
Risc de pèrdues: En general les condicions laborals són bones, i hi ha una bona garantia en cas de problemes (baixes, atur, ...) que no existeixen en els cas d’autònoms o emprenedors.
Les diferències socials no són tant acusades com en d’altres països, fet que en si mateix és un bon valor social positiu, però no genera cap necessitat ni de risc ni de sobreesforç.
Vist el panorama, fa pensar que és prou llògic que costi de trobar emprenedors, però resulta que si ens mirem els arquitectes com estem, seria una situació semblant a aquesta:
Guanys: Comparat amb el que tenim ara, qualsevol cosa pot ser una gran millora, i a més ja estem acostumats, qui més qui menys, a la reducció deguda a impostos.
L’esforç no sé si és per la pròpia vocació o per l’hàbit, però a sacrificar i treballar hores per tirar endavant ja hi estem força habituats.
Tinc la sensació que quan ens ho proposem la nostra rendibilitat pot ser superior a la mitjana (però ens cal proposar-nos-ho).
Risc de pèrdues: En les nostres condicions laborals no tenim massa a perdre.
Tot plegat fa pensar que els arquitectes estem en la millor situació per intentar ser els emprenedors del país. Potser el que cal és aprofitar el moment per tirar d’imaginació i pensar en noves coses que som capaços de fer. Estic segur que els nostres estudis ens han donat unes capacitats de visió espacial, de tractament dels problemes en diferents zooms, d’imaginació, de creació, de coordinació,... que ens han de permetre ser molt competitus i fins i tot deferenciar-nos d’altres professionals.
Potser cal ser optimistes i pensar que aquest és el nostre moment, sempre que decidim reinventar la nostra feina i tirar endavant. Segurament qui es quedi esperant que arribin els clients com hem anat fents, uns més que altres, fins ara, possiblement ja no tirarà endavant, mentre que qui decideixi actuar per decidir el propi futur, pot arribar a fer un salt endavant molt important.
Som-hi, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada