En Jouse Toth necessitava d’un arquitecte per edificar allò que ell ja tenia molt clar, així que els hi va demanar pressupost a 3 ò 4 i va acabar contractar-ne un que li feia la documentació necessària per poder tenir tots els permisos. L’arquitecte va ajustar tot el que va poder els se honoraris per aconseguir l’encàrrec, que en temps de crisi ja se sap, i encara que no surtin gaire els números cal tenir feina.
Al final a l’arquitecte no li surten els números i a en Jouse Toth li va sortir molt car, pensava: “Tants diners només de paperassa”, i a més l’obra caríssima i amb mil problemes, “ja és mala sort”.
En Josep Erquè tenia clar el que necessitava, i per això li calia algú a qui transmetre-li i que el podés entendre, per tal d’aconseguir el millor resultat en el seu edifici. Va pensar que el que li calia era algú que vetllés pels seus interessos, i en especial de l’obra que necessitava fer. Li calia un arquitecte que l’entengués, que podés convertir les seves necessitats i desitjos en un edifici adequat.
Va començar a indagar quins serveis li podien oferir, i va descobrir que la documentació necessària no era l’objectiu, sinó la conseqüència de la seva feina.
En realitat calia escollir l’arquitecte en que hi tingués confiança, que el disseny que fes coincidís amb el que a ell li agradés i, sobretot, que li podés donar els serveis que ell necessitava.
Per això va començar a pensar en els serveis que li caldrien i els que no dels que li podés oferir un arquitecte:
Inicialment va pensar que en el projecte de partida ja necessitava saber si li podrien fer només l’arquitectura, evidentment incloent el càlcul d’estructura (tot i que sabia que el podia ser que el fes el mateix o l’encarregués a un tercer, que també podia ser arquitecte), calia saber si li faria els càlculs d’instal·lacions, de calefacció, de despesa energètica, d’aire condicionat, de les plaques solars o geotèrmics...
Li calia saber fins a quin punt podia arribar en el projecte, ja que a part de l’edificació li podia caldre algú que li dissenyés l’entorn, o que podés preparar la modificació adequada en el Pla per canviar el volum dels edificis, o preparar els parcs de l’entorn, o preveure tota la zona, o potser només pensar en el mobiliari urbà o, a l’extrem contrari, arribar fins al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,...
Potser li caldria uns detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. o tot el contrari, com utilitzar aquells mobles, elements, materials que disposava o que eren tan econòmics per treure’n el màxim partit.
Havia de decidir si li farien l’estudi de seguretat i salut, i si en faria la coordinació.
I per tot plegat li calia que li defensessin l’obra. Perquè ja sabia que li portarien la direcció de l’obra, però és que a més sabia que si escollia bé l’arquitecte li podria trobar diferents pressupostos de l’obra, valorar-los, veure si eren lògics i si tenia possibilitats que se li acabessin desviant molt o quedar-se sense constructor a la meitat. I tot plegat encara tenia la opció de trobar aquell arquitecte que li anés controlant els costos durant l’obra, veient les diferents desviacions que podessin sortir i plantejant solucions, correctores o no.
Però a més va veure que hi havia arquitectes que durant el projecte eren capaços de projectar l’edifici donant pressupost, i modificar-lo en funció dels canvis. En canvi d’altres et presentaven la proposta amb una maqueta, en imatges 3D, en una peli cula o en un model interactiu. Que fins i tot alguns te’l podien enviar via mail.
A alguns els hi agrada més presentar les propostes cara a cara, mentre que d’altres ja els va bé de poder passar al màxim d’informació a través de les noves tecnologies i permetre estar al dia dels canvis.
Alguns dominen la construcció tradicional millor que ningú, però n’hi ha que coneixen molt bé el prefabricat (en fustes, ceràmics, metàl·lics, resines, edificis sencers,...).
I quan s’acabi l’edifici, n’hi ha que et poden oferir un servei d’assessorament en el manteniment, i en fer reformes o millores, o ampliacions, ...
Però a més, l’arquitecte li podia gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador i permetent que tothom treballés en un mateix edifici, sense contradiccions i poden resoldre els conflictes de forma satisfactòria.
També li podia realitzar tràmits necessaris de gestió amb institucions o tercers. O gestionar a diferents industrials, i portar l’obra directament, li havien dit que alguns feien de Project Mànager.
Fins i tot en molts casos li podien fer l’estudi de viabilitat i veure si l’edifici previst tindria sortida o no en cas que estigués previst com a negoci.
Lògicament no en va trobar cap que ho podés fer tot amb prou garanties, però n’hi havia que treballaven en societat i podien donar molts dels serveis. Per contra els que treballen en equips molt més petits o de forma individual, que per donar d’altres serveis els cal coordinar-se amb tercers, ofereixen un tracte molt més directe i personal.
Mentrestant s’en va adonar que amb les capacitats d’un arquitecte en visió espacial, en gestió d’equips i d’informació, en la possibilitat de tenir a la vegada la visió en detall i del més general, de visió de futur, de coneixement en costos, d’adaptació en les implicacions en relacions en la vida de comunitat,... que eren professionals molt vàlids per a cobrir possibles càrrecs en la seva empresa i s’ho va plantejar pel proper.
En aquell moment va decidir l’arquitecte què necessitava, i en va valorar els costos. Va escollir un Arquitecte de la seva confiança que va ser sempre el millor aliat, i el còmput global de l’obra li va acabar sortint més econòmica, que en Jouse Toth, amb menys imprevistos, millor edificada, amb menys mals de cap i molt més al seu gust, encara que no fos com s’havia imaginat inicialment.
Va comprovar que la diferència en els honoraris d’un arquitecte és ridícula comparada amb les diners que pot fer estalviar si el “feeling” és bo i se li encarrega allò que es necessita.
No li va quedar cap dubte que el cost més rentable de la seva obra va ser el de l’arquitecte gràcies a haver estat ben escollit en funció del seu cas i les seves necessitats.
Josep M Cunil
30/09/2009
Al final a l’arquitecte no li surten els números i a en Jouse Toth li va sortir molt car, pensava: “Tants diners només de paperassa”, i a més l’obra caríssima i amb mil problemes, “ja és mala sort”.
En Josep Erquè tenia clar el que necessitava, i per això li calia algú a qui transmetre-li i que el podés entendre, per tal d’aconseguir el millor resultat en el seu edifici. Va pensar que el que li calia era algú que vetllés pels seus interessos, i en especial de l’obra que necessitava fer. Li calia un arquitecte que l’entengués, que podés convertir les seves necessitats i desitjos en un edifici adequat.
Va començar a indagar quins serveis li podien oferir, i va descobrir que la documentació necessària no era l’objectiu, sinó la conseqüència de la seva feina.
En realitat calia escollir l’arquitecte en que hi tingués confiança, que el disseny que fes coincidís amb el que a ell li agradés i, sobretot, que li podés donar els serveis que ell necessitava.
Per això va començar a pensar en els serveis que li caldrien i els que no dels que li podés oferir un arquitecte:
Inicialment va pensar que en el projecte de partida ja necessitava saber si li podrien fer només l’arquitectura, evidentment incloent el càlcul d’estructura (tot i que sabia que el podia ser que el fes el mateix o l’encarregués a un tercer, que també podia ser arquitecte), calia saber si li faria els càlculs d’instal·lacions, de calefacció, de despesa energètica, d’aire condicionat, de les plaques solars o geotèrmics...
Li calia saber fins a quin punt podia arribar en el projecte, ja que a part de l’edificació li podia caldre algú que li dissenyés l’entorn, o que podés preparar la modificació adequada en el Pla per canviar el volum dels edificis, o preparar els parcs de l’entorn, o preveure tota la zona, o potser només pensar en el mobiliari urbà o, a l’extrem contrari, arribar fins al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,...
Potser li caldria uns detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. o tot el contrari, com utilitzar aquells mobles, elements, materials que disposava o que eren tan econòmics per treure’n el màxim partit.
Havia de decidir si li farien l’estudi de seguretat i salut, i si en faria la coordinació.
I per tot plegat li calia que li defensessin l’obra. Perquè ja sabia que li portarien la direcció de l’obra, però és que a més sabia que si escollia bé l’arquitecte li podria trobar diferents pressupostos de l’obra, valorar-los, veure si eren lògics i si tenia possibilitats que se li acabessin desviant molt o quedar-se sense constructor a la meitat. I tot plegat encara tenia la opció de trobar aquell arquitecte que li anés controlant els costos durant l’obra, veient les diferents desviacions que podessin sortir i plantejant solucions, correctores o no.
Però a més va veure que hi havia arquitectes que durant el projecte eren capaços de projectar l’edifici donant pressupost, i modificar-lo en funció dels canvis. En canvi d’altres et presentaven la proposta amb una maqueta, en imatges 3D, en una peli cula o en un model interactiu. Que fins i tot alguns te’l podien enviar via mail.
A alguns els hi agrada més presentar les propostes cara a cara, mentre que d’altres ja els va bé de poder passar al màxim d’informació a través de les noves tecnologies i permetre estar al dia dels canvis.
Alguns dominen la construcció tradicional millor que ningú, però n’hi ha que coneixen molt bé el prefabricat (en fustes, ceràmics, metàl·lics, resines, edificis sencers,...).
I quan s’acabi l’edifici, n’hi ha que et poden oferir un servei d’assessorament en el manteniment, i en fer reformes o millores, o ampliacions, ...
Però a més, l’arquitecte li podia gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador i permetent que tothom treballés en un mateix edifici, sense contradiccions i poden resoldre els conflictes de forma satisfactòria.
També li podia realitzar tràmits necessaris de gestió amb institucions o tercers. O gestionar a diferents industrials, i portar l’obra directament, li havien dit que alguns feien de Project Mànager.
Fins i tot en molts casos li podien fer l’estudi de viabilitat i veure si l’edifici previst tindria sortida o no en cas que estigués previst com a negoci.
Lògicament no en va trobar cap que ho podés fer tot amb prou garanties, però n’hi havia que treballaven en societat i podien donar molts dels serveis. Per contra els que treballen en equips molt més petits o de forma individual, que per donar d’altres serveis els cal coordinar-se amb tercers, ofereixen un tracte molt més directe i personal.
Mentrestant s’en va adonar que amb les capacitats d’un arquitecte en visió espacial, en gestió d’equips i d’informació, en la possibilitat de tenir a la vegada la visió en detall i del més general, de visió de futur, de coneixement en costos, d’adaptació en les implicacions en relacions en la vida de comunitat,... que eren professionals molt vàlids per a cobrir possibles càrrecs en la seva empresa i s’ho va plantejar pel proper.
En aquell moment va decidir l’arquitecte què necessitava, i en va valorar els costos. Va escollir un Arquitecte de la seva confiança que va ser sempre el millor aliat, i el còmput global de l’obra li va acabar sortint més econòmica, que en Jouse Toth, amb menys imprevistos, millor edificada, amb menys mals de cap i molt més al seu gust, encara que no fos com s’havia imaginat inicialment.
Va comprovar que la diferència en els honoraris d’un arquitecte és ridícula comparada amb les diners que pot fer estalviar si el “feeling” és bo i se li encarrega allò que es necessita.
No li va quedar cap dubte que el cost més rentable de la seva obra va ser el de l’arquitecte gràcies a haver estat ben escollit en funció del seu cas i les seves necessitats.
Josep M Cunil
30/09/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada