L’estat del ben estat és un bé indiscutible en si mateix que té el defecte d’haver-nos acostumat a que quan tenim qualsevol problema ens l’ha de resoldre l’estat.
Però donar els nostres impostos a resoldre el problema d’uns és molt injust pels altres, per això penso que si s’actua d’aquesta manera en tants camps (automòbil, banca, constructores,..) els arquitectes ens cal seguir reclamant la nostra part. Consti que segueixo pensant que no és la millor solució, perquè si tots demanem per viure a base de l’estat, qui ho mantindrà tot plegat?
Situats en que tots els arquitectes no podem viure de l’obra pública el primer que hem de fer és assumir la situació:
1. Donat tot el parc d’habitatges construït i no venut, queda temps perquè això arrenqui mínimament, podem estar 2009 i 2010 per vendre bona parta. Per tant fins al 2011 no hi ha massa possibilitats d’aconseguir encàrrecs privats per tornar a funcionar.
2. Entendre que se’ns van acabant les visites d’obra, és la inèrcia de la qual estem vivint ara, i no ens durarà fins llavors.
3. Pensar que quan això arrenqui no serà com abans, anirà arrencant a poc a poc, i amb cada vegada més arquitectes al carrer. No hi haurà feina per tots. Per tant ja no passarà allò que els clients et venien a buscar (de fet perquè necessiten la nostra signatura), haurem de començar a vendre el nostre producte, aprendre de màrqueting,... i tot i així no arribarà la feina a tothom.
I llavors què hem de fer? Plorar a l’administració?
Entenc que cal seguir plorant a l’administració per la injustícia, però no pensant que serà la nostra solució. Però tant si plorem com si no, la nostra solució passa per mirar endavant i reinventar la nostra professió. A aquestes alçades! Si.
Si no hi ha feina per tots cal trobar quina feina podem fer, i potser fins i tot hauríem de pensar en readaptar l’ensenyament de l’arquitectura a tots els canvis. Ep!, que això no vol dir que l’Arquitectura deixi de ser Arquitectura. Però alguns canvis si que hi haurà:
1. Penso que deixarem de treballar la construcció en pams per treballar al cm (que de moment no és així, mentre que el CTE ja dona els mínims en mm).
2. Probablement tendirem al prefabricat, tant per reduir sinistralitat (que som capdavanters), com per disposar de garanties de qualitat, costos i terminis.
3. Els despatxos es faran grans o individualitzaran (a d’altres llocs ja està passant), per tant seran negocis, i com a tal tendiran a l’especialització per tal de rendibilitzar.
Quines opcions de feina tindrem?
Caldrà pensar en què estem millor preparats, en què no serem competitius i en què caldrà que millorem. Aquesta és una reflexió important que hem de fer, ja. El que si em sembla a mi, a priori, és que passarem de les tres sortides professionals tradicionals com són l’ensenyament, l’administració i el treball per compte propi a sis:
1. Ensenyament: Suposo que seguirà semblant, només caldrà reciclatge en els nous sistemes constructius.
2. Administració: No sé gens en que pot variar, més que em sembla que es tendirà a portar les administracions de forma més “empresarial”.
3. Autònoms individuals: sense massa possibilitats de créixer com a despatx, i per poder sobre viure serà imprescindible estar molt especialitzats, difícilment es podrà seguir fent de tot. Caldrà veure nous camps d’especialització fins ara una mica arraconats per part del arquitectes com pot ser l’interiorisme, estands de fires, escaparatisme, escenografia, assessoraments, informàtica especialitzada,.... o tot allò que a cadascú de li pugui ocórrer
4. Empresaris de despatxos d’arquitectura: Seran els grans despatxos, com sembla que s’està tendint a la majoria de països occidentals (aquí inclòs), que pocs despatxos faran la majoria de les feines. Els propietaris podran ser supervisors de la feina, però poc projectaran, caldrà que facin d’empresaris, i possiblement els caldran coneixements extres que ara no tenim tipus administració d’empreses.
5. Treballadors de despatxos: treballaran pels anteriors, i possiblement siguin els que realment projectin. També és molt probable que siguin més especialitzats que ara, ja que caldrà que les empreses siguin rendibles, i per tant reestructurar la feina.
6. Treballadors per a d’altres tipus d’empresa: en aquest darrer cas és on caldrà que aparegui tot el vano de possibilitats, des de tècnics fins a directius. Aquí hi anirà cada vegada més proporció d’arquitectes, com ja passa a enginyers o llicenciats en dret, i és important de veure quines són les nostres capacitats per poder obrir el màxim el ventall de possibilitats. Possiblement en aquests aspectes ens calgui reflexionar-hi força per donar el màxim valor al nostre títol i als nostres companys.
Aquesta és la meva visió actual, el que és segur és que encara ens cal reflexionar-hi molt entre tots.
Aquesta és la meva visió actual, el que és segur és que encara ens cal reflexionar-hi molt entre tots.
Josep M Cunill
