DOS TIPUS DE MOBILITAT

Després de veure el Reportatge sobre la ciutat del futur a Venècia a TV3


http://www.tv3.cat/videos/3091691/Reportatge-sobre-la-ciutat-del-futur-a-Venecia queda molt clares dues coses:

1. De la capacitat de generar idees novedoses per part dels arquitectes.

2. Que el futur, i la capacitat de generar i modificar espais urbans en el futur va plenament relacionat amb la gestió de la mobilitat.

I resulta que el tema de la mobilitat és clau en aquest moments, especialment en l’aspecte econòmic. Només cal veure com d’important és la relació que hi ha entre l’augment dels preus dels habitatges d’una ciutat (no tant en aquests moments) i les comunicacions de que disposa. No és que l’augment de preu es pugui considerar un valor positiu en si mateix, però si que denota de quines són les ciutats que generen més interès, i per tant més demanda.

De totes maneres, entenc que hi ha dos tipus de mobilitat paral·leles a considerar de forma diferent:

LA MICRO-MOBILITAT: Relacionada amb el desplaçaments diaris, interurbans o entre municipis d’una mateixa àrea metropolitana.

LA MACRO-MOBILITAT: Més relacionada amb els llargs desplaçaments, i que ens cal potenciar per millorar la nostra capacitat productiva.

En el primer dels casos és interessant veure com es fan els desplaçaments diaris, quins afecten més, i són els que fan reduir el temps perdut en petits desplaçaments. És imprescindible per l’economia local i per la qualitat de vida dels seus ciutadans. Però és tant important el temps, com la pacificació, per tant de donar qualitat al ciutadà, i s’ha de valorar en totes les seves opcions; vianants, bicicletes, bus, metro, tren, tramvia, taxi, però també amb el cotxe, moto o camió. De vegades sembla que només pensem en el vehicle privat en temps i en la resta com a qualitat i pacificació, però caldria tractar als dos en els dos sentits i mai confrontar-los, tots són necessaris.

En els segon cas demana d’inversions importants, però és clau en el món globalitzat, i caldria incloure temes socio-culturals que fan que ens costi més que a la majoria de països occidentals la mobilitat de treball, i per aquí passa bona part del futur del país. Ens queden dues esperances:

Les companyies Low Cost i els programes Erasmus. En el TGV no sé si en queden.

Suposo que seria comparable a la micro-economia i la macro-economia pels economistes, o com l’edificació i l’urbanisme pels arquitectes.

Com que els dos tipus de mobilitat els trobo molt interessants en propers posts procuraré tractar-los per separat.