dissabte, 13 de febrer del 2010

DEL “YES WE CAN” AL “JA ÉS WEEKEND”







REFLEXIONS:
1. Val la pena escoltar la lliçó bàsica d’economia que va donar en Xavier Sala Martin el dimarts passat a RAC1.
Amb la seva particular manera d’explicar les coses, on a més de la lliçó també hi afegeix la seva opinió.
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0209%2009h%20(Dimarts%2009-02-10)%20%20EL%20MON%20A%20RAC1.mp3
El principal problema de la nostra economia està en el rendiment, cosa que ja comença a reconèixer tothom.
I és que aquí el lema Obama del “YES WE CAN” es converteix en el “JA ÉS WEKKEND”, que sona semblant, però és molt diferent. Tot i l’exageració, cal evitar que no acabi essent realitat.
2. Quan veig els dies de lliure disposició que s’agafen les escoles em ve el cap l’absurd que ja s’està ensenyant als nens. Un dia de festa sense motiu. No dic que no pugui ser correcte un dia lliure pels mestres, senzillament no m’hi poso, no sé d’on ve el motiu. El que no entenc és que un dia de lliure disposició l’entenc per poder utilitzar cada professional per fer allò que no pot en dies feiners. Llavors no entenc perquè ha de ser un dia decidit per l’escola, i que a més s’hagi de tancar.
3. Quan em van ensenyar a restar em van dir que em calia per poder saber el canvi quan anava a comprar, i en canvi ningú em va explicar cap concepte bàsic d’economia, ni tan sols al Batxillerat, ningú em va explicar, per exemple, què és el TAE i com es calcula (tot i que quasi tothom demana una hipoteca o un crèdit encara que sigui de la VISA), o quins són els conceptes que hi ha en la nòmina i a que són deguts cada un.
PROPOSTA:
I si enlloc de tancar les escoles els dies de lliure elecció, com pot ser un dilluns qualsevol, escollís cada professor el dia que necessita per les seves coses i a aquella aula es podessin donar classes especials durant aquells dies (són unes quantes al llarg dels estudis obligatoris) d’aquelles imprescindibles per la vida diària com poden ser:
- d’economia bàsica
- de circulació per vianants, bicicletes o patinets
- mínims de protocol
- del manteniment mínim necessari de l'habitatge
o de les mil necessitats del dia a dia, que calen explicar i que moltes vegades és difícil de fer en els dies de classe habituals.
Potser caldria una petita ajuda extra per escoles, si cal podria ser una persona externa especialitzada en cada tema, no cal que sigui Sala Martin, però també és absurd que calgui acabar donant la classe per la ràdio, que per bé que estigui sempre hi posa la seva cullerada i a més caldria poder aprofundir una mica més (i el TAE?).

Mentres tant ens hem de buscar la vida amb petites lliçons com la de RAC1

dijous, 11 de febrer del 2010

SI ENS VOLEM JUBILAR ENS CAL LA PINYA


Quanta crítica pel tema de la jubilació al 67 anys.
Malgrat que els que tenim una professió més vocacional sempre ens costa més d’entendre, de fet els arquitectes ja teníem una edat de jubilació superior, sembla normal que majoritàriament no sigui acceptat de bon grat. Però si ara no comencem a pensar en opcions com aquesta, en el futur serà igual als 67 que als 90, ja que no tindrem diners per poder cobrar cap mena de jubilació mínima.
Ja era hora que els politics pensessin en el futur del país per molt més enllà de les properes eleccions en una decisió que sempre serà tant impopular. Molt pitjor seria esperar fins al moment de dir a una persona de 65 que ara no es pot jubilar i que ha de treballar 2 anys més.
Cal entendre que les jubilacions, com l‘atur, venen dels diners que es paguen a la seguretat social per part de la gent que treballa, i s’entén que és una manera que entre tots el que treballem fem una aportació per pagar a aquells que ja ho han fet durant molts anys. L’únic número real que cal explicar és com està la piràmide d’edat i com estarà d’aquí a uns anys. Quanta gent estarà en edat de treballar i quanta jubilada. I ja es veu que serà absolutament insostenible que un de cada 2 ò 3 que cotitzin hagin de pagar la pensió a la resta.
Un altre tema és si la decisió és la més encertada, i si serà suficient, que crec que no.
Potser ens podrien deixar treballar als que volem fer-ho durant alguns anys més, segurament en feines més vocacionals i menys físiques. Potser el que porta més de 40 anys, per exemple, cotitzant en una feina amb esforç físic si que podria fer-ho abans. I segurament les jubilacions parcials permetrien molta flexibilitat i adaptar-se a la nova situació.
Costa més d’entendre el gran nombre de pre-jubilacions, moltes vegada com a falsos acomiadaments que hem de pagar entre tots els que cotitzem.
Però tot plegat encara no serà suficient, i això vol dir que inevitablement caldrà reduir algun tipus de pensions. Segurament caldrà ser més estrictes amb el control de l’atur, les baixes laborals i potser fins i tot en d’altres pagues com les viudetats. Que per desgracia ens calen reajustaments o això no s’aguantarà. A veure si els polítics també ho veuen d’una vegada i comencen a trobar solucions abans no ens trobem amb el problema, encara que calgui prendre algunes decisions molt impopulars que puguin treure vots. Però ens hi va el futur de tots, i és millor saber del que no disposarem i del que si, que trobar-nos sense res i sense haver-ho pogut preveure.
O ES POSA EL PROBLEMA SOBRE LA TAULA I ES RESOLT O HO PASSAREM MALAMENT.
Segurament la jubilació als 67 anys és el primer intent, però no és una solució suficient.
Les pensions són com els castellers, perquè un pugui estar a dalt, cal que molts treballin amb esforç, i si hi ha qui es relaxa, o falta pinya, el castell fa llenya.