Josep M Cunill

Lliçó d'emprenedoria a l'esola TECNOS de Terrassa. Xavier Verdaguer

2012-01-18T21:58:00.000+01:00

m'agrada aquesta actitud:

http://vimeo.com/35003595

és tota una lliçó per aquests afortunats.

Penjat al bloc del mateix

Xavier Verdaguer

BONES FESTES

2011-12-24T18:05:00.000+01:00

AMB ELS MLLORS DESITJOS

RAJOY, LES ELECCIONS AVALEN ELIMINAR EL SENAT?

2011-12-07T00:30:00.001+01:00

Sr. Rajoy,

Si l’estat fos una empresa, per molt poc ben gestionada que estigués, ja faria temps que s’hauria suprimit el Senat. Potser també podríem parlar de Diputacions i Delegacions de Govern, i...

El problema està en que els que han de decidir això són el mateixos que perden la seva feina i els seus drets. A això se’n diu conflicte d’interessos.

Però si observem l’últim resultat electoral l’augment de vots nuls i blancs al senat ha sigut molt considerable:

El 2008 sumaven el 4,35% pel 9,08% del total el 2.011 (per sobre del 12% a Catalunya).

L’augment és de més del 4,5 punts (superior al 100% d’augment).

Si ho comparem amb el congrés, ha sigut inferior:

El 2008 sumaven el 1,75% pel 2,66% del total el 2.011. Augmenta un 0,91%.

+ info RESULTATS

Només el fet de l’augment tant espectacular al senat, tenint en compte que el número ja era molt alt, i on probablement molta gent ja no sabia què votar ni perquè servia.

Sumat a que encara no s’ha pogut definir la funció del senat com a cambra autonòmica després de més de 3 dècades de democràcia.

Crec que no només fa insostenible el Senat, sinó que a més ja comença a tenir un suport popular important.

A veure si el Govern comença a gestionar bé i s’atreveix a eliminar el Senat. Acció tant necessària pel reajustament de despeses.

Ningú s’imagina que en l’empresa que treballa es mantingués una secció sense saber quina és la seva funció durant més de 30 anys i amb uns costos increïbles. I si a sobre passa en plena crisi! Perquè ho han de fer els polítics?

Per una bona gestió prego que tingui la valentia de carregar-se, com a mínim, el Senat. Seria el millor lloc per començar a fer retallades, i ben vistes. I si cal canviar la constitució es fa.

PAU GARCIA-MILÀ A L'EUNCET

2011-11-20T22:30:00.000+01:00

Interessant Masterclass amb Pau Garcia-Milà el dijous 24 a l’euncet.

info Masterclass Pau Garcia-Milà

presentació: "Aprender de los campeones"

2011-10-17T23:08:00.000+02:00

No es deixa de demostrar que l'aprenetatge en l’esport és una gran formació tant personal com professional.

En l’esport d’elit sempre en tenim exemples, i ara amb Pep Guardiola tothom se’n recorda, però hi ha molts més campions que el Pep Marí ha conegut.

Comentaris del Pep Marí els he fet sevir constantment, tant entrenant, com professionalment o, simplement, en el dia a dia.

Per això estic segur del interès que ha de tenir aquest llibre i la seva presentació a l’Atlètic demà 18/10/2011. Me l’apunto com a propera lectura.

Sort Pep.

presentació ATHC 18/10/2011

GESTORS PÚBLICS

2011-10-16T22:13:00.000+02:00

És cert que tenim molt personal poc competent. Sobretot entre els funcionaris perquè no se’ls pot treure quan no fan la feina junt amb el sistema retribuitu igualitari en el lloc, però no proporcional al rendiment i qualitat donada.

Però tot això no treu que hi hagi grans professionals, que a més treballen molt. També grans gestors, i crec que l’escrit de la Mònica Terribas ho demostra en el seu escrit:

Escrit Mònica Terribas

Molt correcte en a majoria d’arguments, tot i que no deixen de ser el seu punt de vista parcial, per més que podem estar d’acord en l’essència

Estic segur que a ensenyament o sanitat també hi ha gestors del mateix nivell, el que no tinc tant clar és que tinguin la capacitat de comunicació junt amb els mitjans per arribar que té la Mònica Terribas, potser tots entendríem més coses que ara costen d’entendre.

Una altra història és que els criteris dels gestors vinguin condicionats a les ordres d’uns polítics, generalment, donant més preferències als vots que puguin donar les seves accions que a resoldre els problemes del país. Aquest és el gran defecte de la democràcia actual, en que per aconseguir càrrecs polítics la única cosa que segur has de demostrar és haver defensat els interessos del partit de torn.

EL MITO DEL ÁGUILA. al Blog de José Luis Mozo Ambite: Kaizen.

2011-10-03T23:19:00.000+02:00

Interessant la metàfora de la feina actual que m’arriba a través del Santi Rius.

http://joseluismozo.blogspot.com/2011/10/el-mito-del-aguila.html?spref=tw

DOS ARTICLES D'ARQUITECTES A L'ARA D'AVUI

2011-09-18T23:27:00.000+02:00

Dos articles a l’ARA d’avui relacionats amb la situació dels arquitectes. Explicant l'actualitat sense cap exageració, encara que ho sembli.

La situació actual, penso que deguda al tancament de la professió (com es diu al segon article), possiblement culpa dels propis arquitectes com a col•lectiu més que com a individualitat. Ara per sortir de la situació cal l’esforç, l’actitud i la creativitat individuals, cadascú trobant el propi camí de forma més oberta: UN REPTE INTERESSANT. Com a col•lectiu anem tard.

La meitat dels arquitectes estan A l'atur o han canviat de sector

Els arquitectes ens havíem tancat massa

ARTICLE SOBRE EL TERRITORI

2011-09-12T23:47:00.000+02:00

L’article fem territori escrit en època d’eleccions i publicat el 16 d’agost segueix vigent quan es debat en reducció de municipis i de mancomunar serveis.

El que cal és gestionar be i cuidar el territori.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/443487-fem-territori.html

DUES EDITORIALS DE LA SITUACIÓ DELS ARQUITECTES

2011-08-26T12:14:00.008+02:00

Dues editorials seguides al diari Ara que expliquen de forma molt clara i encertada la situació actual dels arquitectes, una realitat poc coneguda per qui no hi està ficat.

Agrair al Carles Capdevila una vegada més. Entenc que el periodisme ben fet és entendre la realitat, encara que no sigui la pròpia, i exposar-la.

22/08/2011 generació d’arquitectes a l’exili o a l’atur

23/08/2011 El luxe de malaguanyar talent

burla sueca a la productivitat espanyola

2011-06-27T00:07:00.000+02:00

Necessitem eficiència i això vol dir treure el màxim rendiment amb el mínim de temps destinat, que vist el vídeo adjunt.

Sembla que no és la millor imatge d’Espanya. Com que també cal generar confiança ara cal aplicar la frase de Julio Cayo César "La mujer de César no sólo debe ser honrada, además debe parecerlo".

Perquè tal com diuen al bloc de crealor (on he desobert el vídeo),

http://mudaland.blogspot.com/2011/06/productividad-espanola.html

ara mateix és un problema.

I la veritat és que per semblar “honrada” encara cal fer una gran feina inicial de productius i després que es noti.

SOBRE LA PÈRDUA DE TALENT

2011-06-21T23:43:00.004+02:00

Interessant article de Francesc Camps al diari EL PUNT:
EL TALENT DELS CREADORS

El talent no pot ser mai excedent, i menys al nostre país, on ens ha costat massa tenir-ne. Reconeguem-lo, protegim-lo i posem-lo a treballar també en el quotidià.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/422178-el-talent-dels-creadors.html

Alumni euncet. Pàdel

2011-06-20T00:22:00.004+02:00

No per més lúdica, menys interessant la darrera activitat del curs 2010-2011 de l'alumni euncet.

Segur que l'any vinent encara serem més.

Bon estiu.

RETALLADES. ELS SOUS DE QUI?

2011-06-10T00:55:00.007+02:00

Perquè jo també pago vull que hi hagi retallades, màximes en els costos i mínimes en els serveis.
Si la vaca no dona per a tot tal i com està, cal millorar-ne l’eficiència, i per tant cal retallada en els costos. I potser això implica a sous, i és aquí on em centro ara, perquè les manifestacions que he vist eren més de col•lectius defensant el sou amb el pretext de la retallada de serveis que al revés. El que no entenc respecte de les crítiques a les retallades és perquè es divideix el personal pel sou o pel càrrec. Jo el que entenc és que cadascú ha de generar més valor que el que costa el seu lloc de treball. A partir d’aquí jo no dividiria en si alts càrrecs o no, ja que si un alt càrrec amb un gran sou pot estalviar-nos a tots moltes vegades el que costa i garantint la mateixa qualitat en el servei, llavors que no el treguin. El que em costa d’entendre es que amb els meus impostos (o a càrrec d’una empresa si en fos accionista) es paguin els sous a gent que no fa la seva feina, sigui alt càrrec, càrrec mitjà, el funcionari (o no) que tots els companys saben que no fa la feina, o aquell que els companys no ho saben, ex polític endollat, ex-alt càrrec endollat, l’arraconat perquè no podien treure, el sindicalista que defensa només el seu privilegi o el dels treballadors amb situacions com les anteriors, càrrecs de compromís sense la vàlua necessària,...

Repeteixo: No entenc que amb els meus impostos es paguin sous d’aquests. I després es vulgui rebaixar uniformement els sous o que es tregui gent perquè és fàcil i no a qui costa de treure.

Si us plau menys uniformitat i més justícia. Segurament el mateix càrrec no equivaldrà al mateix sou si no fa la mateixa feina i/o amb el mateix nivell de qualitat.

Gestionem bé la feina i siguem eficients.

Tractem la diversitat no només a l’escola, també a la feina. Paguem per feina ben feta i no per drets adquirits i potser així aixecarem el país.

NUEVOS ALCALDES. SUGERENCIAS DE GESTIÓN. per Xavier Marcet

2011-05-23T23:10:00.006+02:00

Espero que els nous Alcaldes sàpiguen escoltar i acceptar consells.

Per aquells que així sigui, aquí en tenen de bons de part del Xavier Marcet:

http://www.xaviermarcet.com/2011/05/nuevos-alcaldes-sugerencias-de-gestion.html

GRAN MASTERCLASS

2011-05-16T23:55:00.006+02:00

En Carles Capdevila ens ha fet una gran masterclass a la euncet en: ACTITUD, EMPRENEDORIA, MARKETING i ADAPTACIÓ A LES NOVES TECNOLOGIES.

Ho hem passat bé i a més ens ha fet més atractiu el seu diari ARA

Masterclass amb Carles Capdevila

2011-05-11T00:26:00.005+02:00

El director del nou diari Ara impartirá una masterclass a l'euncet unnim el proper dilluns 16 de maig a les 19h

La ponència porta el títol "Ara farem un diari: EL món que ve és dels que el sortim a buscar"

Esperem sigui tant interessant com sembla.

http://www.info.euncet.es/forums/detail.php?id=908

GESTIÓ I RADARS

2011-04-27T01:22:00.008+02:00

La gestió sempre implica transparència i coherència. Per això sempre es parteix d’objectius assolibles i de normes aplicables, i les conseqüències d’assolir o no els objectius i de complir o no les normes han de ser prou coherents.

Pot ser per aquesta creença se’m fa tant estrany sentir criticar la presència de radars a les carreteres. Jo les ompliria de radars a cada quilòmetre, perquè entenc que les normes estan per complir-les, i per tant n’espero que se n’exigeixi el seu compliment a tothom i a tot arreu.

Una altra cosa seria debatre sobre si els límits estan ben posats o no, però per definir això caldria l’altra variable, que és la transparència i la informació, jo voldria saber quin és el motiu de posar un límit, si seguretat, excés d’emissions de CO2, contaminació acústica, fluïdesa ... i, sobretot m’agradaria conèixer els indicadors i les millores o no que implica una diferència concreta de velocitat o altra en cada un dels indicadors, llavors tindria criteris per pensar si és correcte o no i poder-ho criticar. Mentre no hi hagi aquesta informació les discussions seran pura opinàtica (com diu aquell gran professor) i no portaran enlloc més que a la discussió de carrer.

Per això crec en la informació, la transparència i la coherència a l’hora de gestionar qualsevol entitat, empresa, institució o país i caminar en un camí comú. Llavors les conseqüències ja no poden ser criticables, especialment si són explicades i conegudes a priori.

Taller Elevator Speech

2011-03-02T21:34:00.006+01:00

Taller Elevator Speech:
Com vendre o vendre's bé en menys d'un minut.
El proper dimarts 15 de març a les 19 h Alumni Euncet ens proposa una nova activitat impartida per la Sra. Mónica Mendoza.
Aquest taller pràctic pretén donar a conèixer la importància d’un bon Elevator Speech com via de captació de contactes per a la posterior comercialització dels nostres productes o serveis, recerca de treball, etc...

http://www.euncet.es/actualitat/noticies/noticia.php?id=696

MOBILITAT I ESCOLA

2011-02-21T21:13:00.003+01:00

En plena època de preinscripció escolar veig que s’ha decidit comptar 5 punts als alumnes que tenen els pares com a ex-alumnes del centre.
En un país on el propi arrelament ens genera molt poca disposició a la mobilitat geogràfica que ens fa poc competitius, (no és la primera vegada que escric sobre el tema) se’m fa difícil d’entendre que es pugui promocionar aquest fet en contra de les persones que puguin haver fet un esforç de mobilitat, que en molts casos pot haver estat provocada per la pròpia feina.
Pot tenir sentit donar algun criteri de punts a decidir per part dels centres en cas d’empat, però no entenc fomentar la no mobilitat.

Gràcies Dídac

2011-02-04T00:11:00.007+01:00

Moltes gràcies Dídac,

per la claretat de les idees i per la simplicitat en expressar-les.

Has fet una mica més atractiva l'empreneduria sense caure en el parany de mitificar-la.

http://www.didaclee.cat/sobre-mi

DUES ACTIVITATS GRATUÏTES INEXCUSABLES

2011-01-22T19:51:00.008+01:00

Un dia. Una hora. Dues activitats molt interessants:

EUNCET:

Masterclass amb el reconegut emprenedor i directiu del Futbol Club Barcelona Dídac Lee
Si ets emprenedor no pots faltar el proper dijous 3 de febrer a les 19.00 hores a l'Euncet, ja que tindrem un convidat de luxe: en Dídac Lee.

Sota el títol "L'actitud emprenedora", en Dídac Lee compartirà amb els assistents la seva trajectòria, els reptes superats i les lliçons apreses durant quinze anys emprenent projectes tecnològics innovadors. També exposarà la seva visió sobre els aspectes clau per emprendre, què significa per a ell l’èxit i quins són els factors que tot emprenedor ha de tenir en compte a l’hora de posar en marxa una empresa.

http://euncet.es/actualitat/noticies/noticia.php?id=685

COAC:

Cicle de conferències al Vallès: "Prefabricació en edificis"

Com s'aplica la prefabricació en edificis privats i en obra pública? Quin guanys n'obtenim?

A través de les experiències en obra pròpia de dos despatxos d'arquitectura en edificis construïts mitjançant la prefabricació, podrem veure l'eficiència que pot produir en els nostres projectes futurs.

Conferenciants: Manuel Sánchez (de Haz Arquitectura SLP)

Sergi Valls (de Valls-Manzano)

Dia: dijous, 3 de febrer

Hora: 19.00h

Lloc: Sala de conferències de la Delegació del Vallès a Terrassa (c. Colom, 114, 1a planta)

http://www.coac.net/Barcelona/fhomevalles.htm

HORARI COMERCIAL

2011-01-14T10:25:00.005+01:00

Es debat sobre l’horari d’obertura comercial, i els que tenen problema són els petits comerciants.

Lògic, es veuen una competència desigual amb les grans superfícies. Però potser el que passa és que els petits comerços no s’han et el seu propi DAFO per definir la seva estratègia, i no han sabut trobat el valor afegit que donen, davant de les grans superfícies, per identificar quin és el seu mercat i quina estratègia els cal seguir (possiblement cadascú la seva).

Mentre el futur del seu negoci depengui de si es canvia una norma, tenen un problema, i aquest no és la norma, sinó la falta del seu valor afegit, i de la seva diferenciació. Aquí està la clau, que no vol dir que sigui fàcil de trobar, però o fan això o acabaran morint, tant si es liberalitza els horaris laborals com si no.

En un món global sempre hi ha comerços que obren en altres horaris, sigui la ciutat del costat o d’un altre país o d’un altre continent, o aquí mateix altres comerços (perquè són de gent de fora o perquè trobin altres maneres de legalitzar-ho), aquests passaran a ser la competència, les lleis que els protegeixen els horaris no els evitaran aquesta competència. Ah! I per Internet es pot comprar a qualsevol hora des de qualsevol lloc.

Al final la FALTA DE COMPETÈNCIA es diu (o es converteix en) INCOMPETÈNCIA.

Tot plegat em recorda l’obligatorietat de visar el projectes dels arquitectes. De fet estem en el mateix punt.

Arquitectos: Contra la crisis, hacer las maletas

2010-12-29T19:00:00.012+01:00

Article del diari el mundo, també ho deixa clar.

La opció de sobreviure els arquitectes a la crisi és marxar, i ho explica amb 4 exemples de joves arquitectes i amb dades del SAE:

Se acabó el mito de que la arquitectura es una profesión extraordinariamente bien pagada. Al menos en España. Precariedad, ilegalidad o sueldos bajos no son hoy situaciones ajenas al sector en nuestro país. SU VIVIENDA ha contactado con un grupo de jóvenes arquitectos españoles que trabajan en el extranjero porque consideran que en España su trabajo no está lo suficientemente valorado.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/08/06/suvivienda/1281076954.html

conferència al COAC "Recuperació econòmica i edificació: un nou equilibri"

2010-12-29T11:44:00.005+01:00

El 15 de desembre es va dur a terme a la seu de la plaça Nova del COAC la sessió Recuperació econòmica i edificació:un nou equilibri, en que diversos representants del sector de la construcció van remarcar la importància de l'obra nova en el procés de recuperació econòmica del país i van formular propostes en relació a les mesures que caldria pendre en aquest sentit

+ info: http://grupvallescoac.blogspot.com/

2 TIPUS DE MOBILITAT. 2 ARTICLES.

2010-12-23T18:15:00.006+01:00

Publicats al diari “el País” d’avui dos articles interessants sobre els 2 tipus de mobilitat:

MACRO-MOBILITAT: l’article de XAVIER VIDAL-FOLCH Los Pirineos ya no existen fa referència a l’arc mediterrani ferroviari i la lògica d’invertir diners de forma racional allà on se n’obté un bon retorn, que malgrat no ho especifiqui també és social a més d’econòmic.

http://www.elpais.com/articulo/economia/Pirineos/existen/elpepieco/20101223elpepieco_5/Tes

MICRO-MOBILITAT: l’article de JOSEP MARIA MONTANER Derechos para los peatones fa referència a la manca d’adaptació de la ciutat als diferents medis de mobilitat, especialment als que s’han anat introduint, i com la ciutat es converteix en la llei del més fort amb la col·laboració dels ciutadans, especialment quan en diem conductors.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Derechos/peatones/elpepiespcat/20101223elpcat_3/Tes

El text demostra que els ajuntaments els queda molt per seguir treballant la mobilitat amb especial atenció als més dèbils, i també de forma molt important en conscienciació ciutadana.

La prova més gran del conflicte està en les limitacions de velocitat, que com a conductors tots les trobem excessives i de vegades són necessàries per respecte al civisme i la pacificació (i ja no em poso amb el medi ambient)

La reflexió que jo hi voldria afegir està en els indicadors a utilitzar quan es parla de mobilitat, ja que darrerament s’estan utilitzant molt els energètics i d’accidentalitat, en la MICRO-MOBILITAT, i s’oblida el temps de trajecte, que és clau i sempre tingut en compte en la MACRO-MOBILITAT.

Està clar que en aquest moments hi ha una clara prioritat en resoldre els temes cívics i sobretot d’accidentalitat, i que en molts casos calen reduccions, potser fins i tot dràstiques, de velocitat, però no sempre. Portat a l’extrem seria massa fàcil reduir el límit de velocitat fins al 10Km/h a tota la ciutat, amb tots el controls necessaris, i acabaríem amb la mortalitat, però això és absurd, el que calen al segle XXI és aplicar d’altres mesures. Per això calen compaginar els indicadors.

Per això crec que quan es dóna la informació dels beneficis de la reducció de velocitat aconseguint una reducció d’accidentalitat, també m’agradaria veure al costat com s’ha tingut en compte el temps mig de desplaçament d’un punt a un altre.

En alguns casos feria posar en dubte el límit massa reduït i caldria plantejar altres solucions, en altres casos en sorprendríem de la diferencia de temps en el recorregut, fins i tot podria passar que el temps mig es reduís reduint la velocitat màxima permesa gràcies a una millor fluïdesa en el trànsit, i sinó veure els conceptes d’operacions tipus Lean i de flux continu, que sempre és millor això que tenir un coll d’ampolla.

Comentaris apart, recomano les dues lectures.

LA MOBILITAT COM A CLAU DEL DESENVOLUPAMENT

2010-12-22T14:31:00.008+01:00

En situacions de crisi com l'actual i amb un critei tant clar en les prioritats de la mobilitat, tan des d'aquí com d'Europa.

Com es pot entendre que no s'hagi definit quina és la gran prioritat en eixos ferroviaris com el de l'arc mediterrani?

Com pot ser que tinguem més kilòmetres de TGV que països molt més rics? i com no hem aconseguit el que ens ha de trencar les fronteres amb Europa, i pertant l'exportació més propera?

Algú encara es creu que aconseguir que no siguem competència a Madrid els fa més competents?

o, més aviat al contrari, ens fa menys competitius a tots?

I per tant, estem col·laborant, des de ja fa molts anys, a reduïr les possibilitats de sortir de crisis econòmiques com l'actual.

Està molt be poder anar de Barcelona a Madrid amb AVE, però tampoc anava tant malament el pont aeri donant una bona solució, i en canvi la gestió de mercaderies segueix igual.

Perquè ja som tants que ho veiem clar des de fa temps? i Perquè qui ho ha d'entendre no ho veu?

Perquè en els plans de previsió d'infraestructures encara no és una prioritat el corredor ferroviari mediterrani (on hi ha el 40% de les exportacions)?

Perquè? perquè? perquè?...

Per més informació, veure la noticia del diari ARA:

http://blogspersonals.ara.cat/mobilitatacatalunya/

ALUMNI EUNCET. UNA ESTONA AMB ENRIC MATA

2010-12-13T23:29:00.004+01:00

Adjunto accés directe a la informació de l’exitosa activitat de l’ALUMNI EUNCET amb el nou format “una estona amb..” que es va iniciar amb la presencia d’Enric Mata.
Cal agrair la proximitat i la facilitat de tracte de l’Enric Mata.:

http://www.info.euncet.es:80/associacio/detail.php?id=814

“Una estona amb” amb Enric Mata reuneix una trentena d’Alumni a la seu Central Unnim a Terrassa
Una trentena de membres de l’Associació Alumni Euncet van participar a la nova activitat proposada per Alumni: “Una estona amb Enric Mata”.
Euncet
Aquesta va tenir lloc el passat dilluns 22 de novembre a la subseu d’Unnim a Terrassa. Va donar inici amb una visita a les instal·lacions i posteriorment es va realitzar l’entrevista a la Sala del Consell. El Sr. Graupera, Tresorer de la Junta Alumni Euncet, va ser l’encarregat de formular-li les preguntes al Sr. Mata qui va respondre amb claredat a totes elles. Una vegada finalitzada l’entrevista, el Sr. Baulies, President d’Alumni Euncet, va donar pas a precs i preguntes entre els assistents. Per acabar, es va gaudir d’un sopar fred a peu dret o vam poder xerrar distesament tant amb el Director General d’Unnim, el Sr. Enric Mata, com amb altres membres rellevants del seu equip directiu, els Srs. Ramon Flo i Pere Gil.Alumni Euncet valora molt positivament aquesta primera trobada i aviat plantejarà una nova proposta donat que el format “una estona amb” ha sigut molt exitós.

LA MEVA VALORACIÓ DE LA CONFERÈNCIA

2010-10-18T23:52:00.003+02:00

El professor Pedro Nueno Col·legi d’Arquitectes va dir poques coses però molt clares. Va explicar la crua realitat. Potser allò que no haguéssim volgut sentir mai però que algú havia de dir.
En poques paraules va deixar clar les possibilitats de futur de la professió, tot utilitzant una metàfora:
“estem en un túnel i que s’està cremant, si vols et quedes però hi ha difícil solució. Millor sortir-ne”
com ja sabem tots, que aquí no hi ha feina. Cal que ens busquem la vida.

Així que hi ha dues opcions:

1. Sortir a treballar a l’estranger.
2. Canviar la feina.
I per fer-ho aconsellava les aliances.

Davant d’això als arquitectes ens calen desenvolupar les següents competències:

1. Capacitat d’adaptació.
2. Flexibilitat
3. Establiment de relacions
4. Iniciativa
5. Innovació / Creativitat
6. Resistència a l’adversitat
7. Presa de decisions
8. Treball en equip
9. Visió

Algunes són molt habituals en el col·lectiu d'Arquitectes, en qualsevol cas cadascú necessita treballar segons el seu propi camí.

Però el que és i serà imprescindible és la mobilitat, però si ja a la carrera ens deien que el millor aprenentatge està en viatjar, ara cal un pas més: MOBILITAT PROFESSIONAL.

Un matís, no confonguem canviar de feina per canviar la nostra professió. Potser del que es tracte és de trobar molts nous àmbits de treball en que mai hi hem volgut entrar i que en podem ser molt vàlids.

A mi em va m’és la gestió, doncs cap allà. I a tu?

PEDRO NUENO AL COAC DEL VALLÈS

2010-10-03T23:44:00.004+02:00

Sembla que arriba molt oportunament la propera conferència a la Delegació del Vallès del COAC del prof. Pedro Nueno, després de la carta del company Simó Roca, en que han aparegut molts comentaris, en general de suport, però també hi ha hagut qui ha dit que menys plorar i que a espavilar-se toca, normalment dient que hi ha d’altres professionals pitjors.

La meva opinió de la situació:

1. No és just considerar als arquitectes culpables de res dient que hi ha altres que estan pitjor i no ploren. En general, el arquitectes ens hem dedicat a treballar de forma molt vocacional, potser massa, i hem oblidat d’altres aspectes que calia tenir en compte. Hem estat en el sector on molta gent s’ha enriquit ràpidament a base d’arriscar diner i/o especular, i nosaltres ens hem guanyat la vida, millor o pitjor, treballant, normalment molt més que la majoria de professionals.

2. Quan es diu que s’ha reduït un 90% dels ingressos, no és una exageració (de promig), i això no és habitual en d’altres treballadors.

3. En general hi ha hagut un estancament en la situació professional. Tot i que hem progressat en la forma de treballar i en les propostes professionals. Del mercat i de la part econòmica (sobretot de marketing i finances) no n’hem ni parlat.

4. És molt dur, però és en la necessitat que es progressa més. És ara la nostra oportunitat de demostrar per tot el que estem capacitats i que no hem fet fins ara. Però cal seguir treballant fort. Cal utilitzar la nostra creativitat per a nosaltres mateixos i d’una forma més “empresarial”. Cal aprofitar que som emprenedors (per força o no) per tirar endavant nous reptes.

5. Després de passar per tot això i tirat endavant, que ho farem, se’m farà molt difícil acceptar que dels meus impostos s’ajudi a d’altres professionals amb problemes, quan nosaltres ni rebem ajudes i encara sembla que no s’accepta que puguem ni plorar. Penso que ja en som molts que estem buscant alternatives enlloc d’anar demanant ajudes. Potser se’n diu buscar-se la vida. Potser ja és l’actitud adequada. Però potser ens farà menys solidaris. Espero que no sigui així, jo ho entenc com que és més productiu promocionar el que cadascú s’espavili que pretendre mantenir als que tenen problemes enlloc d’ajudar-los a recuperar-se.

6. La única ajuda que necessitem, és el donar-nos informació i criteris per saber com tirar endavant, i nosaltres ho farem (tot i que de vegades un suport econòmic en alguns casos es farà necessari). Pot venir l’ajuda d’on sigui que l’acceptarem de bon grat. En aquest sentit és molt d’agrair que pugui venir el Prof. Pedro Nueno a la Delegació del Vallès del Col·legi d’Arquitectes a fer una xerrada sobre la situació econòmica per ajudar-nos a trobar criteris

7. Estic segur que el Pro. Pedro Nueno no ens donarà cap solució, però és cert que l’ajuda de gent de la seva vàlua ens ha de permetre sumar coneixements necessaris per a prendre decisions més encertades. Esperem que dimarts sigui un pas important en aquest nostre camí, imprescindible, urgent i necessari per redirigir el nostre futur professional, dins de l’Arquitectura de forma tradicional com l’hem vist fins ara o, molt probablement en molts casos, en nous camins igual d’interessants i assumibles per als Arquitectes.

FINS DIMARTS A LA DELEGACIÓ DEL VALLÈS DEL COAC.

http://www.coac.net/Barcelona/valles/2010/mesinfo/confnueno.htm

així estem els arquitectes. GRÀCIES SIMÓ

2010-09-27T16:33:00.004+02:00

perquè els arquiteces ho veiem així i no ho hem sabut explicar, val la pena llegir la
Carta a La Vanguardia de l'arquitecte Simó Roca i Asperó

Sobre la carta "Arquitectos asustados", de Benito Cereno, publicada en aquesta secció el 12/ IX/ 2010, he de dir que el seu redactor es va quedar curt. Efectivament, els arquitectes estem espantats pel coma profund en què ens trobem. Però hi ha més. Fa molts anys que les universitats formen més arquitectes dels que la societat necessita. De fet, bona part dels titulats treballen com a mileuristes tot substituint la figura dels delineants o gratuïtament en despatxos de renom fent concursos. S´ha multiplicat el nombre d´universitats que ofereixen estudis d´arquitectura i el superàvit d´arquitectes no ha parat de créixer. Catalunya disposa d´un gran col·lectiu d´excel·lents arquitectes. Un talent que es perd inexorablement. Resulta sorprenent que no es parli d´aquest tema als mitjans. Probablement, perquè es tracta d´un col · lectiu amb un cert glamur que se suposa que té recursos.És cert que dins la bombolla immobiliària les promotores van obtenir grans beneficis, però el saturat mercat d´arquitectes es va guanyar simplement la vida. No més. Dins d´aquest coma profund, ningú no diu res. Qui pot es dedica a una altra cosa, en silenci. D´altres maten el temps participant en concursos impossibles: en un concurs d´una biblioteca, es poden presentar un centenar de projectes a canvi de res, excepte el guanyador, que obtindrà, únicament, l´encàrrec. Els sindicats surten al carrer perquè han rebaixat el 5% els sous dels funcionaris, i els arquitectes, que l´hem rebaixat el 90%, no obrim la boca. Som com la banda musical del Titànic,que segueix tocant amb un somriure als llavis.

es refereix a l'altre carta publicada a "La Vanguardia", Arquitectos asustados:

Eres afortunado, Mies van der Rohe. No has tenido que

ver esto. Sert, Coderch, Sota, os envidio. Vosotros os fuisteis pensando que la arquitectura era un esfuerzo emocionante y posible. Oíza, Solà, Miralles, envidio a todos los que habéis muerto cuando aún existía esta profesión. Hoy ya no es así. Hoy veo a mis amigos, a mí mismo, deambulando desconsolados, avergonzados de ser arquitectos, asustados, deseando no serlo y ser cualquier cosa, cualquier otra cosa. "¿Tienes algo para mí? Puedo trabajar en lo que quieras". Quién nos iba a decir que íbamos a presenciar el fin de nuestra pasión, de nuestro trabajo, de todo. "Cualquier cosa, por favor". Aalto, Jacobsen, quién nos lo iba a decir. No queda nada. Nada de nada.

DOS TIPUS DE MOBILITAT

2010-09-22T00:32:00.004+02:00

Després de veure el Reportatge sobre la ciutat del futur a Venècia a TV3

http://www.tv3.cat/videos/3091691/Reportatge-sobre-la-ciutat-del-futur-a-Venecia queda molt clares dues coses:

1. De la capacitat de generar idees novedoses per part dels arquitectes.

2. Que el futur, i la capacitat de generar i modificar espais urbans en el futur va plenament relacionat amb la gestió de la mobilitat.

I resulta que el tema de la mobilitat és clau en aquest moments, especialment en l’aspecte econòmic. Només cal veure com d’important és la relació que hi ha entre l’augment dels preus dels habitatges d’una ciutat (no tant en aquests moments) i les comunicacions de que disposa. No és que l’augment de preu es pugui considerar un valor positiu en si mateix, però si que denota de quines són les ciutats que generen més interès, i per tant més demanda.

De totes maneres, entenc que hi ha dos tipus de mobilitat paral·leles a considerar de forma diferent:

LA MICRO-MOBILITAT: Relacionada amb el desplaçaments diaris, interurbans o entre municipis d’una mateixa àrea metropolitana.

LA MACRO-MOBILITAT: Més relacionada amb els llargs desplaçaments, i que ens cal potenciar per millorar la nostra capacitat productiva.

En el primer dels casos és interessant veure com es fan els desplaçaments diaris, quins afecten més, i són els que fan reduir el temps perdut en petits desplaçaments. És imprescindible per l’economia local i per la qualitat de vida dels seus ciutadans. Però és tant important el temps, com la pacificació, per tant de donar qualitat al ciutadà, i s’ha de valorar en totes les seves opcions; vianants, bicicletes, bus, metro, tren, tramvia, taxi, però també amb el cotxe, moto o camió. De vegades sembla que només pensem en el vehicle privat en temps i en la resta com a qualitat i pacificació, però caldria tractar als dos en els dos sentits i mai confrontar-los, tots són necessaris.

En els segon cas demana d’inversions importants, però és clau en el món globalitzat, i caldria incloure temes socio-culturals que fan que ens costi més que a la majoria de països occidentals la mobilitat de treball, i per aquí passa bona part del futur del país. Ens queden dues esperances:

Les companyies Low Cost i els programes Erasmus. En el TGV no sé si en queden.

Suposo que seria comparable a la micro-economia i la macro-economia pels economistes, o com l’edificació i l’urbanisme pels arquitectes.

Com que els dos tipus de mobilitat els trobo molt interessants en propers posts procuraré tractar-los per separat.

TOROS O L'EFICIÈNCIA DELS POLÍTICS

2010-08-01T23:04:00.003+02:00

S’ha aprovat la polèmica llei de prohibició de les corrides de toros. Personalment em sembla el més correcte, i que a continuació caldrà prohibir els correbous. Tot i entendre que sempre és més difícil prohibir les tradicions quan te les sents pròpies que quan te les sents més llunyanes.
Però hi ha hagut un fet important per parts dels polítics:

LA LLIBERTAT DE VOT que hauria de ser el més habitual per tal que siguin,realment, els representants del poble.

Veig dues opcions coherents:

1. Tots els membres del mateix partit voten igual:
Mirem la feina que realment han de fer i tinguem només els parlamentaris que ens fan falta i que cada partit voti segons el percentatge de representativitat. Ens podríem estalviar el sou que paguem entre tots dels parlamentaris innecessaris.

2. Que sempre hi hagués llibertat de vot:
Tot i que és cert que en aquest cas el millor serien les llistes obertes, i llavors escollim persones, que quedin els vàlids i ens traiem als altres. És a dir augmentem l’eficiència.
Cal començar a augmentar l’eficiència del país, que és la única cosa que ens farà tirar endavant.

En la primera opció seria de forma immediata i en la segona més a llarg termini però amb millor representativitat del poble.

A veure si aconseguim que aquesta votació serveixi per alguna cosa positiva, com la llibertat de vot, que permeti anar en la línia de l’eficiència. A banda del tema toros.

LA RESISTÈNCIA AL CANVI

2010-07-26T23:48:00.015+02:00

Professionalment hi ha una competència que seria l’ADAPTACIÓ o FLEXIBILITAT, que de fet podria considerar-se el contrari a resistència al canvi.
Competència imprescindible en la situació actual. Professionalment és cada vegada més important ser capaç d’adaptar-se als canvis, i fins i tot veure’ls, intuir-los i provocar-los, evidentment, sempre que pensem siguin per millorar, tot i que de vegades sigui sense tenir-ne la garantia.

El arquitectes som capaços de proposar grans canvis i d’adaptar-nos-hi ràpid en els nostres projectes, però massa habitualment no som capaços de fer-ho a l’hora de redirigir la nostra feina. Possiblement la crisi serà, com sempre, la oportunitat de fer-ho.

Vista la foto del 1.932, sembla que no vivim en l’entorn més propici a d’adaptar-se al canvis, a Catalunya es segueixen aprovant estatuts que són retallats i després reclamem. Potser caldrà començar a pensar en modificar alguna cosa. Com deia el genial Einstein: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix".

Però sempre cal mirar la part positiva, hi ha un canvi important: Han aparegut les dones. On eren abans?, o potser millor no preguntar. Agafem-nos a això per pensar que en alguna cosa som capaços de progressar.

LA FORMACIÓ

2010-07-21T23:24:00.005+02:00

L’endemà de l’acte de graduació del Màster.

1. Vull agrair a companys i professors de la EUNCET el temps i esforç compartit.

2. Comentar l’augment del convenciment en que la formació és imprescindible per créixer i evolucionar, tant professionalment com personalment.

Ja ens ho ha demostrat el futbol aquests dies, en que una selecció basada en jugadors sorgits d’un club que s’ha apostat fort en la formació, i s’ha fet bé, ha aconseguit el títol mundial.

3. Jo crec que en la FORMACIÓ, el TREABALL EN EQUIP i l’ACTITUT

ALUMNI EUNCET

2010-07-05T23:43:00.005+02:00

Potser algú es pregunta:
Què hi fa un arquitecte a una associació d’antics alumnes d’una escola de negocis?
I jo pregunto:
Per què no?
El meu planteig està en que la formació d’un arquitecte és molt vàlida per l’entorn professional, fins i tot en els difícils moments actuals, i si alguna cosa ens falta és en els temes de gestió empresarials. Normalment tenim una manera de fer que ens permet assumir-ne els coneixements, però no ens interessen, ens quedem, en molts casos, en la part més artística.
Però resulta que a mi també m’agrada la gestió, i sobretot pel que fa al treball amb equips humans per assoliments d’objectius comuns i ambiciosos.
Així és que em vaig apuntar a fer un màster en administració d’empreses a la EUNCET.
Però la història no s’acaba aquí. El MBA que ja acabo és d’un nivell força bo, segurament molt millor que el reconeixement que té, i és que el fet d’estar tant a prop de tantes escoles de negocis de primer nivell té aquest gran avantatge, però té el defecte que la pròpia proximitat fa que sempre sigui comparada.
Segurament el petit tamany dificulta el seu coneixement, però hauria de facilitar-ne la millor interelació entre tots els alumnes i ex-alumnes. És en aquest punt que un pensa que val la pena ajudar a potenciar aquesta associació amb un doble objectiu:
1. Fomentar el Networking entre els ex-alumnes que permeti generar sinèrgies per aconseguir les millores professionals, cadascú en el seu àmbit. És moment de moure’ns i treballar en equip.

2. Fruit d’aquest treball en equip, i donant per suposat que l’escola seguirà treballant per mantenir i millorar el nivell actual, convé fer-la conèixer, i sobretot a base de poder demostrar que la capacitat professional dels ex-alumnes que han passat per aquí és molt òptima, i permet assumir els millors dels èxits. Perquè això quedi clar el que cal fer és demostrar-ho.
Per tot plegat, val la pena que fem la màxima pinya i ens donem el màxim suport entre tots. Per això comencem la nova junta amb la màxima il·lusió per poder organitzar esdeveniments el més enriquidors possibles, tant des del punt de vista de la millora continua del coneixement com d’interrelació. Però tot plegat no servirà de res si els alumni no demostrem que hi som i participem del màxim dels actes possibles. El camí ja ens l’han començat, ara cal donar-li l’empenta que es mereix.
I es justifica que un arquitecte com jo estigui aquí? Doncs crec que en una vocalia de relació amb el territori és prou lògica, però sobretot denota que són molt compatibles els dos coneixements, i que en un àmbit com l’empresarial hi som benvinguts, per això animo a tots aquells que vulguin entrar en aquest món a fer-ho. I sobretot, després, aprofitem la nostra xarxa, que potser és més petita, però potser per això pot ser més intensa i productiva.

avui vaga de funcionaris

2010-06-09T00:18:00.011+02:00

Avui hem tingut vaga de funcionaris perquè els hi ha baixat els sous. Potser tenen raó i és millor altres formules.
Diuen que cal pagar el que toca, ja que si pagues poc marxen els bons i si pagues massa es queden els dolents.
A l’administració pública el que s’ha fet és pagar massa, sobretot a càrrecs de poca responsabilitat, i especialment només justificats pel temps treballat, i, pràcticament mai pels resultats. Així s’ha assegurat l’interès per part dels poc eficients en ser-hi. I més tenint en compte la garantia del lloc de treball, complissin o no amb la seva feina.
Un cop això fet, ja hi ha una bona proporció d’assalariats, que no treballadors, incompetents que aconsegueixen desprestigiar a tot el col·lectiu de funcionaris, la majoria dels quals fan be la seva feina. Ara ja es poden baixar els sous per intentar aconseguir treure (oposat de atreure) els talents.
Aquesta és una molt bona manera de fer més ineficient el país. Quan la poca eficiència és una de les gran crítiques que tenim a nivell econòmic i que dificulta la sortida de la crisi.
A tothom qui he preguntat veuria millor treure al 20% (aproximat o el percentatge que sigui) que no fa la seva feina, enlloc de rebaixar el sou. Hi estan especialment d’acord aquells funcionaris que veuen com en tenen un altre al costat que no compleix els mínims, i per tant generen més feina als altres i a sobre creen mal ambient laboral. Segur que entre els uns i els altres també hi ha arquitectes, i és que el tema no depèn de la professió, sinó que més aviat és del sistema.
Potser tenen raó els vaguistes de queixar-se, però crec que no van en aquesta línia.
Segurament si fessin això els sindicats es revelarien molt més que ara, sobretot els dirigents, però és motiu suficient per no fer-ho així?
És just que amb els impostos de tots paguem a gent que no fa la seva feina assignada?
No és injust pagar a tothom igual treballi o no?
Llavors es queixaria qui treballa o qui no ho fa?
Perquè no aprofitem la necessitat de reduir despesa per millorar l’eficiència enlloc d’empitjorar-la?

ÉS JUSTA LA REBAIXA DELS SOU DELS FUNCIONARIS?

2010-05-14T01:14:00.008+02:00

Ara baixaran els sous dels funcionaris perquè han dit des de fora que tenim excessiva despesa.
I per fer-ho “més just” es baixarà més a qui més cobri.

D’acord amb l’anàlisi, no amb la solució:

1. Si hi ha massa despesa és més just rebaixar a qui treballa o a qui no treballa?
Segurament caldria primer revisar la gran quantitat de gent a l’atur que a la vegada treballa sense declarar ni cotitzar i la que no vol treballar, és a dir que si se li ofereix un feina per un 5% menys del que cobra a l’atur prefereix no agafar-la.
Qui llegeixi aquest post i no conegui a ningú en aquesta situació que adjunti el comentari.
Podríem revisar les baixes “poc justificades”, i potser amb tot això ja es compensaria el mateix

2. Si resulta que a les institucions públiques és on millor es paguen el càrrecs baixos i pitjor la responsabilitat, i això és una de les causes de la poca eficiència. Perquè accentuar més aquesta situació?

Exemples que ajuden a la mala gestió i qualitat de les institucions publiques.
- Un metge d’un CAP amb una guàrdia extra cobra més que el director del mateix CAP.
- Massa escoles públiques rotant la direcció perquè a ningú li interessa la diferència de sou (com si fos la comunitat de veïns).

3. Si el funcionariat ja no està ben vist perquè sembla que treballen poc, i normalment perquè n’hi ha alguns que s’hi repengen mentre uns altres treballen realment. On està la justícia en rebaixar el sou només en funció del que tenen enlloc de l’eficiència amb que treballen?

4. Perquè si un dels gran problemes del país és el baix rendiment laboral, no s’aprofita la situació per resoldre-ho, enlloc de mantenir el criteri de cobres igual tant si rendeixes com si no.

SI TOTES LES CRISIS SERVEIXEN PER MILLORAR ESTEM DAVANT D’UNA GRAN OPORTUNITAT:

Poposo com a arquitecte, que com a tal, la manera de solucionar els problemes es buscant la proposta única que els solucioni tots:

Que rebaixin els sous a qui no sigui prou eficient amb la seva feina, amb qui faci abús de les baixes, i si volen que despedeixin a tots els funcionaris que no acompleixin els mínims que els hi pertoca i paguem entre tots.

BENEFICIS:

1. Augmentaríem la justícia en els sous, cobra més qui fa més feina.

2. Milloraríem l’eficiència de les institucions públiques, com a mínim.

3. Milloraria la imatge del funcionariat.

4. Amb els nostres diners es pagaria per fer feina necessària per tots, no per arrepenjar-s’hi.

5. Tindríem la mateixes vagues, però menys justificades.

6. Només es queixarien el més ganduls.

7. Estalviaríem molt més que baixen el promig del 5%.

8. Tindríem millors serveis.

EM PREGUNTO:

Perquè tinc el convenciment que es tornarà a aplicar el “café para todos”?
Perquè diuen que és el més just i jo ho trobo tant injust?
Perquè els polítics ho veuen diferent?
Perquè em fa tanta ràbia que els meus impostos s’utilitzin per pagar tant ineficientment?

eleccions del COAC el dia 4 de maig

2010-04-17T00:25:00.002+02:00

Ja fa un cert temps vaig saber de la feina que feia un grup de treball de la Delegació del Vallès del COAC. Jo sempre havia pensat que el Col·legi era com hisenda (només veus que pagues i et sembla que no fa res) i em va canviar la visió.
Vaig veure que aquí, al Vallès, hi havia un grup de treball que mirava pel col·legiat entenent que era el COAC qui li havia de donar suport, enlloc de la inversa. I vaig veure que això era bo per tots plegats.
Ens aquests moments estem tots en una situació prou difícil. Amb la crisi a tots ens ha baixat la feina i, la poca que tenim, se’ns ha complicat enormement especialment amb les noves normatives. Ara necessitem unir esforços i que el col·legi ens doni suport.
Jo no penso llençar la tovallola, i veig que al Vallès ja en som uns quants. Ara és el moment d’intentar canviar algunes coses dins del Col·legi. Però cal que l’encaminem cap a una línia de servei i de recolzament. El que ens convé és anar units i poder utilitzar el nostre col·legi com un mecanisme de poder ser més forts.
Hem sentit dir un munt de vegades allò de què crisi vol dir oportunitat, però això només és pels qui fan alguna cosa més. També deia Einstein que “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix”. Ara el futur de la professió canviarà, i cal que aportem alguna cosa perquè ens vagi a favor i escollim el camí correcte.
Tenim les properes eleccions del COAC el dia 4 de maig, jo formaré part de la llista del Vallès i penso que cal poder donar la nostra opinió i posar sobre la taula les problemàtiques més representatives possibles.
Aquesta manera de fer oberta del grup del Vallès, pensant que el col·legiat és el primer i que el col·legi és la unió de tots per ajudar-nos i recolzar-nos mútuament, aprofitant del treball en equip més que de la individualitat en que estem acostumats.
Entenent, a la vegada, que el col·legi ha de donar el millor servei al menor cost possible, i en la mesura del possible, cada activitat s’ha de poder autofinançar.Que el servei cal donar-lo prop nostre, en el territori i en la proximitat, més que de forma centralitzada i lluny de la realitat. Per tal que no sigui, tampoc, un sobre cost per l’arquitecte, igual com no ha d’implicar un augment de costos al COAC

ACTITUD DAVANT LA CRISIS

2010-03-03T20:54:00.004+01:00

Perquè el què importa és l’actitud, cal recordar aquestes paraules:

“No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia, como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis, se supera a sí mismo sin quedar “superado”.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a la soluciones. La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de s personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es rutina, una lenta agonía. Sin crisis no ha méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento acaricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla”
Albert Einstein.

DEL “YES WE CAN” AL “JA ÉS WEEKEND”

2010-02-13T16:23:00.008+01:00

REFLEXIONS:
1. Val la pena escoltar la lliçó bàsica d’economia que va donar en Xavier Sala Martin el dimarts passat a RAC1.
Amb la seva particular manera d’explicar les coses, on a més de la lliçó també hi afegeix la seva opinió.
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0209%2009h%20(Dimarts%2009-02-10)%20%20EL%20MON%20A%20RAC1.mp3
El principal problema de la nostra economia està en el rendiment, cosa que ja comença a reconèixer tothom.
I és que aquí el lema Obama del “YES WE CAN” es converteix en el “JA ÉS WEKKEND”, que sona semblant, però és molt diferent. Tot i l’exageració, cal evitar que no acabi essent realitat.
2. Quan veig els dies de lliure disposició que s’agafen les escoles em ve el cap l’absurd que ja s’està ensenyant als nens. Un dia de festa sense motiu. No dic que no pugui ser correcte un dia lliure pels mestres, senzillament no m’hi poso, no sé d’on ve el motiu. El que no entenc és que un dia de lliure disposició l’entenc per poder utilitzar cada professional per fer allò que no pot en dies feiners. Llavors no entenc perquè ha de ser un dia decidit per l’escola, i que a més s’hagi de tancar.
3. Quan em van ensenyar a restar em van dir que em calia per poder saber el canvi quan anava a comprar, i en canvi ningú em va explicar cap concepte bàsic d’economia, ni tan sols al Batxillerat, ningú em va explicar, per exemple, què és el TAE i com es calcula (tot i que quasi tothom demana una hipoteca o un crèdit encara que sigui de la VISA), o quins són els conceptes que hi ha en la nòmina i a que són deguts cada un.
PROPOSTA:
I si enlloc de tancar les escoles els dies de lliure elecció, com pot ser un dilluns qualsevol, escollís cada professor el dia que necessita per les seves coses i a aquella aula es podessin donar classes especials durant aquells dies (són unes quantes al llarg dels estudis obligatoris) d’aquelles imprescindibles per la vida diària com poden ser:
- d’economia bàsica
- de circulació per vianants, bicicletes o patinets
- mínims de protocol

- del manteniment mínim necessari de l'habitatge
o de les mil necessitats del dia a dia, que calen explicar i que moltes vegades és difícil de fer en els dies de classe habituals.
Potser caldria una petita ajuda extra per escoles, si cal podria ser una persona externa especialitzada en cada tema, no cal que sigui Sala Martin, però també és absurd que calgui acabar donant la classe per la ràdio, que per bé que estigui sempre hi posa la seva cullerada i a més caldria poder aprofundir una mica més (i el TAE?).

Mentres tant ens hem de buscar la vida amb petites lliçons com la de RAC1

SI ENS VOLEM JUBILAR ENS CAL LA PINYA

2010-02-11T00:33:00.007+01:00

Quanta crítica pel tema de la jubilació al 67 anys.
Malgrat que els que tenim una professió més vocacional sempre ens costa més d’entendre, de fet els arquitectes ja teníem una edat de jubilació superior, sembla normal que majoritàriament no sigui acceptat de bon grat. Però si ara no comencem a pensar en opcions com aquesta, en el futur serà igual als 67 que als 90, ja que no tindrem diners per poder cobrar cap mena de jubilació mínima.
Ja era hora que els politics pensessin en el futur del país per molt més enllà de les properes eleccions en una decisió que sempre serà tant impopular. Molt pitjor seria esperar fins al moment de dir a una persona de 65 que ara no es pot jubilar i que ha de treballar 2 anys més.
Cal entendre que les jubilacions, com l‘atur, venen dels diners que es paguen a la seguretat social per part de la gent que treballa, i s’entén que és una manera que entre tots el que treballem fem una aportació per pagar a aquells que ja ho han fet durant molts anys. L’únic número real que cal explicar és com està la piràmide d’edat i com estarà d’aquí a uns anys. Quanta gent estarà en edat de treballar i quanta jubilada. I ja es veu que serà absolutament insostenible que un de cada 2 ò 3 que cotitzin hagin de pagar la pensió a la resta.
Un altre tema és si la decisió és la més encertada, i si serà suficient, que crec que no.
Potser ens podrien deixar treballar als que volem fer-ho durant alguns anys més, segurament en feines més vocacionals i menys físiques. Potser el que porta més de 40 anys, per exemple, cotitzant en una feina amb esforç físic si que podria fer-ho abans. I segurament les jubilacions parcials permetrien molta flexibilitat i adaptar-se a la nova situació.
Costa més d’entendre el gran nombre de pre-jubilacions, moltes vegada com a falsos acomiadaments que hem de pagar entre tots els que cotitzem.
Però tot plegat encara no serà suficient, i això vol dir que inevitablement caldrà reduir algun tipus de pensions. Segurament caldrà ser més estrictes amb el control de l’atur, les baixes laborals i potser fins i tot en d’altres pagues com les viudetats. Que per desgracia ens calen reajustaments o això no s’aguantarà. A veure si els polítics també ho veuen d’una vegada i comencen a trobar solucions abans no ens trobem amb el problema, encara que calgui prendre algunes decisions molt impopulars que puguin treure vots. Però ens hi va el futur de tots, i és millor saber del que no disposarem i del que si, que trobar-nos sense res i sense haver-ho pogut preveure.
O ES POSA EL PROBLEMA SOBRE LA TAULA I ES RESOLT O HO PASSAREM MALAMENT.
Segurament la jubilació als 67 anys és el primer intent, però no és una solució suficient.
Les pensions són com els castellers, perquè un pugui estar a dalt, cal que molts treballin amb esforç, i si hi ha qui es relaxa, o falta pinya, el castell fa llenya.

ARA MES QUE MAI OPTIMISME GLOBAL

2010-01-22T23:37:00.006+01:00

El video és divertit, però a més, en el fons és imprescindible en aquests moment:

http://www.youtube.com/watch?v=efCw-LAg-is
i aquest és l'article de la contra a La Vanguardia:

http://www.pocaconya.com/lacontra.htm

EL PREU DE L'HABITATGE

2010-01-21T00:37:00.007+01:00

Referent al preu de l’habitatge no es deixa d’especular, sembla que s’assegura que no deixarà de baixar i quan apareixen les noticies al titular segueix dient que ha baixat tant, però llegint el que diu i l’estadística que s’afegeixen em fa pensar que hi ha interès, no sé per part de qui, en que això sembli així. Resulta que es presenta un estadística en que es veu com l’habitatge usat no deixa de baixar, mentre que el nou sembla que té una lleugera tendència a l’alça, però com que el promig d’ambdós és a la baixa es queda amb aquest titular.
Des dels moments més desmesurats, ja fa més de dos anys, la sensació que tenia ja era que l’habitatge de segona mà estava molt més desmesurat, a preus, com a mínim, molt semblants al nou. Està clar que un habitatge no és com un cotxe que perd valor només de matricular, però també sembla lògic que com més vell més manteniment necessita, i amb el temps pot caldre una reforma integral, jo diria que cada 30 anys podria ser adequat si es vol mantenir amb unes condicions semblants als nous. També és cert que la normativa i els materials fan que cada vegada estiguin millor acabats i equipats, cosa que implica un millor habitatge nou que de segona mà.
Però la meva valoració és veure pot considerar el tema, qui té habitatges per vendre, des del seu punt de vista intern. D’entrada els actualment en stock, en la majoria dels casos, estan edificats en solars comprats a preus “estratosfèrics” (cal reflexionar si el verdader negoci fàcil durant el boom de la construcció ha estat per part dels propietaris de sòl), per tant al propietari/promotor li poden passar dues coses:
1. Que pugui suportar mantenir l’edifici fins que es recuperi el mercat
2. Que necessiti liquiditat de forma immediata.
En el primer cas sembla difícil de pensar que ningú es vendrà els habitatges a un preu tant per sota del que li ha costat, no diguem si hi té una hipoteca que li implicarà que venent els habitatges es quedi sense res més que un deute pendent.
En el segon cas pot ser que s’ho acabi quedant el banc, o que hagi de vendre a qualsevol preu (cosa que a qui li impliqui mantenir un deute intentarà evitar com sigui). Si se’l queda el banc, normalment a preu d’hipoteca, si que el vendrà a preu mínim per cobrir i tenir liquiditat. Aquests, fan baixar el preu mig, però més aviat el que són és una certa ganga mirant al mercat, i que ningú s’estranyi si la condició per obtenir hipoteca sigui comprar un pis d’aquella entitat. Però crec que començaran per vendre els que tenen a cost reventat i aniran afegint els que ja surten una mica més cars. Per tant no veig que per aquest camí la situació sigui de seguir amb gran baixada de preus. Si jo podés, ara compraria habitatge-ganga. Però, com a tothom, em falta el finançament. Qui el tingui que aprofiti, però que esculli bé.
Matís: cal recordar que sempre necessiten un manteniment que oblidem al fer el càlcul, que no sigui que venda (al preu que sigui) afegit a manteniment i finançament (que també pujarà) sigui molt superior al cost del lloguer i del valor de l’edifici al final.
Ningú pot assegurar què farà el mercat, però la situació en que jo veig els habitatges existents és aquesta.

AMICS ENDAVANT!

2009-12-16T21:43:00.007+01:00

Avui 16 de desembre, vigilies de Nadal, volia tenir un record pel meu pare.

Aquesta és la transcripció de la carta que va fer a l'escola la Roda coma a comiat el dia que hi deixava de tenir cap fill:

Amics, endavant!
Fa dotze anys, a la reunió de presentació de l’Escola la Roda als pares, que vàrem escoltar aquella crida. Se’ns deia: intentem reprendre el camí de l’escola catalana que va quedar truncat amb la Guerra Civil espanyola. Avui, en el moment que els nostres fills deixen l’Escola La Roda, cal reconèixer que l’aventura valia la pena. Deixeu-me dir-ho: gràcies a tots els heu fet possible que la il·lusió i el compromís que vàrem prendre hagi pogut anar-se realitzant, amb encerts i desencerts , com tota obra humana.
També voldria fer una confessió. No pensava en aquells moments que l’educació dels nostres fills comportava alhora una educació de nosaltres mateixos, els pares. Però, amics, en voler iniciar els nois i les noies en el camí de la responsabilitat i de la llibertat, de la defensa de la no discriminació de sexes ni de persones, de la lluita per la justícia i la igualtat de tots els homes, del treball per un món de solidaritat i fraternitat, enfront d’un món de confrontació i individualisme, de l’amor i respecte pel nostre entorn, la nostra terra, la nostra comunitat, la nostre cultura, vaig descobrir que això ho havia de creure de debò jo mateix, i això volia dir comença a caminar sincerament per aquest camí, i acceptar honestament les interpel·lacions que ens fan els altres, especialment els meus fills.
I aquest camí he començat a seguir-lo, amb entrebancs i contradiccions, és veritat, però amb l’ajuda especial que m’ha suposat l’escola La Roda, juntament amb altres amics i moviments de la nostre societat.
El món no canviarà perquè ens pensem educar els nostres fills de manera diferent de com nosaltres. El món del futur no serà el que pensem que faran ells, sinó que serà el que estem ara nosaltres i que continuaran fent els nostres fills, molt condicionats per la nostra cultura i sentiments autèntics.
Amics, si no comencem a canviar ara mateix nosaltres, el món no canviarà.
I el futur de l’escola La Roda? Endavant amb l’aventura començada ara fa dotze anys, i podeu confiar en nosaltres per al que calgui. On portarà aquest camí?. Ningú no pot predir-ho , però no hi ha dubte que el final és que tot el país tingui escoles (suposo que públiques) amb les característiques abans esmentades. Però, per favor, no feu enrere el camí iniciat , lluitem perquè cada dia el segueixi més gent. Penso que en el món actual, on L'Estat és cada vegada més fort i amb més poder, és necessari que el poble sigui cada cop més conscient i amb més força, perquè sempre el poder, igual que els diners, no siguin amos dèspotes, sinó servidors de totes i cadascuna de les persones humanes. Arribar aquí suposa un esforç immens i global de tots els homes, i és un camí que no s’acaba mai i que no aconseguirà cap partit polític, si bé uns partits hi ajuden i altres s’hi oposen. Amics, no m’acomiado perquè espero que ens trobarem i ajudarem mútuament per anar fent un món nou.
Ramon Cunill
Juny 1981

Arquitectes. Què fem?

2009-11-21T01:24:00.004+01:00

PROPOSTA D'ARTICLE PER A LA 5ª BIENNAL

JOSEP M. CUNILL i CASALS

Hi havia una vegada un col·lectiu d’un territori,..
No es bon començament, i és que no pretenc explicar cap conte. Però és que és difícil començar un article explicant les possibilitats de feines o serveis que pot fer un col·lectiu com el dels arquitectes per la societat, i si a més ens centrem en dues comarques com són els vallesos, llavors ja sembla missió impossible. I no perquè pensi que hi ha cap mena de limitació sinó per la complexitat de la feina, i pel desconeixement fins i tot entre nosaltres mateixos, de les aportacions que podem fer.
Perquè la part més coneguda és la que es pot veure en aquest recull de la, ja cinquena, biennal d’Arquitectura del Vallès. Segurament també és la més gratificant, i per la qual la major part dels arquitectes aspiren en el moment d’acabar la carrera. I no és que no sigui ni hagi de ser, la part més important, però també seria bo entendre entre tots, arquitectes i societat, que tenim molt més a oferir i que cal fer-ho. Pel bé de tots.
És cert que el recull d’arquitectura que es fa al Vallès demostra del nivell i la qualitat dels treballs que s’han volgut/pogut presentar. Però prefereixo explicar primer les altres possibilitats.
Ningú es planteja que la única capacitat d’un enginyer sigui la de dissenyar i calcular màquines, ponts, naus industrials o aeronaus, sinó que tothom sap que tot això són uns coneixements importants que demanen d’un esforç de comprensió i capacitat, tant de sacrifici i/o d’autoorganització com intel·lectual, que tot plegat fa que estiguin capacitats per incorporar-se al món de l’empresa en qualsevol càrrec, moltes vegades importants; també fa que siguin majoria de matriculats en MBA, o potser és precisament perquè tenen clares les pròpies possibilitats. I tothom ho troba normal, societat i enginyers.
Però igual com és el cas d’enginyers, també ho és en advocats, economistes, biòlegs,... fins i tot en molts metges, professió vocacional com ho és la d’arquitecte. En tots els casos hi ha gent que està treballant en empresa, en gestió, en tasques comercials, i en el que calgui.
I és que tots veiem a l’arquitecte com aquell artista que per compte propi es dedica a dissenyar edificis i “calcular que no caiguin”. I es fa difícil de sortir d’aquest estereotip, en part perquè els propis arquitectes ens hi hem encasellat i ja ens ha agradat així.
Però estem al segle XXI, i en moments de canvi, i en molts casos caldrà modificar aquesta situació, i és que ja hi ha empreses que veuen dels avantatges de contractar arquitectes. Lògic amb uns estudis prou llargs que demanen d’esforç, dedicació i organització, que donen unes capacitats que difícilment es troben en d’altres professionals. A tall d’exemple n’enumero 10:
1. Una preparació que és a la vegada tècnica, artística i social. Capaç de calcular sense perdre de vista els altres valors més humanístics.
2. Amb una capacitat i hàbit en estudiar els detalls més concrets mirant des de molt a prop sense perdre de vista l’objectiu o concepte general mirant la feina des de certa distància.
3. Acostumats en assumir responsabilitats importants, pel resultat, el cost i les conseqüències.
4. Amb capacitat de coordinar diferents projectes de diferents professionals amb totes les seves complexitats per arribar a un únic resultat coherent.
5. A fer documentació escrita, numèrica i evidentment de dibuix.
6. Que adquireix l’hàbit de dirigir persones de tots nivells socials i intel·lectuals.
7. Capaç d’exposar una idea, normalment en format projecte, davant de terceres persones. Per mostrar-ho o convèncer de la seva idoneïtat.
8. Amb facilitat per entendre de la concepció espacial.
9. Capacitat d’imaginar-se nous escenaris, noves situacions, allà on no n’hi ha cap indici.
10. Les ganes de poder crear una obra pròpia genera una motivació emprenedora que m’atreviria a dir que en aquest moments és superior a la dels nous economistes.
Totes elles qualitats que poden aportar molt en el món de l’empresa.
Segur que n’hi ha més, però aquestes les considero prou generals en el col·lectiu. Hi ha qui s’atreveix a afegir altres qualitats individuals d’alguns arquitectes que estan fent de músic o de cuiner i ho poden fer molt bé, però no és més que una capacitat personal i no dels arquitectes, de la mateixa manera que per més enginyer que fos Pompeu Fabra, no vol dir que aquests tinguin una especial facilitat pel llenguatge, sinó que és una capacitat del personatge en concret.
Si bé és cert que totes aquestes virtuts són positives, i jo tinc el convenciment que cada vegada veurem més arquitectes en empreses, també en llocs directius, de moment encara són la minoria.
On si que hi ha més arquitectes és dedicats a tasques de valoracions, taxacions, peritatges, informes. També n’hi ha, cada vegada més dedicats al càlcul d’estructures fet que, concretament en el Vallès, hi té molt a veure la figura d’en Robert Brufau.
Alguns ja s’enfoquen més per la banda de l’ interiorisme, mentre d’altres dominen més la part urbanística, de planificació urbana i de urbanització.
En aquest darrer apartat és més habitual de veure arquitectes treballant per ajuntaments, però n’hi ha en totes les administracions, tant per la generació de projectes i direcció d’obres com per decidir els més vàlids dels externs, o senzillament per cuidar i mantenir dels que en formen el seu patrimoni, també en temes de mobilitat, sostenibilitat,.... Però també n’hi ha assumint càrrecs geoestratègics prou importants.
També són importants les tasques docents, en secundària, universitari, postgraus, màsters i no reglats.
Finalment no oblidar tots aquells, que aprofitant el caràcter emprenedor, s’han atrevit a muntar empreses, des de promotores fins a informàtiques.
També és cert que en molts casos els arquitectes que inicialment començaven com a l’arquitecte “prototípic” han acabat muntant autèntiques empreses d’arquitectura, en alguns casos amb una quantitat de personal treballant, arquitectes o no, molt considerables. Aquestes empreses tenen la capacitat per projectar grans edificis, que cada vegada es fa més complicat per a equips reduïts, així com fer planejament urbanístic o modificacions parcials, des del disseny més gran fins arribar al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,... o estudiar fins al més mínim aquells detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. també tenen una gran capacitat de gestió amb institucions o tercers i en molts casos poden donar el servei de diferents tècnics especialistes en les seves àrees d’una forma coordinada que poden fer topogràfics, estudis geotècnic, estudis acústics, energètics, projectes elèctrics, d’activitats, de telecomunicacions, o fins i tot disposen d’especialistes en el càlcul d’estructures (en molts casos també arquitectes). Estic convençut que hi ha empreses d’aquestes que han presentat obres en la present biennal, que és la millor manera de veure’n el que poden arribar a fer.
A l’extrem contrari hi ha aquells arquitectes que treballen de forma autònoma, des de casa en molts casos, que no deixa de ser l’essència de l’Arquitecte, però que cada vegada més s’han anat especialitzant, o no els tocarà més remei que fer-ho, en feines concretes, siguin en petits projectes, sobretot de reforma i manteniment, en donar servei a d’altres arquitectes o a tercers, en anàlisis d’edificis, informes, estructures, en interiorisme, i en infinitat de temes molt puntuals, que en alguns casos són del més impensables. En massa casos hi ha arquitectes que, aparentment en aquesta tipologia, en realitat estant treballant per algun altre arquitecte/despatx/empresa, que podria arribar a ser una forma d’explotació, però potser aquest cas ja s’allunya de la pretensió del present article. Igualment tinc el mateix convenciment que en el cas de les empreses que podem veure’n alguna obra d’aquest catàleg d’algun dels arquitectes que treballa d’aquesta manera.
Per últim queda la majoria, associats o no, que tenim un despatx de dimensió mitja (fa un temps més aviat alta i encara faltats i ara més aviat baixa i apurats), dedicats a l’arquitectura de manera tradicional, però amb capacitat per assumir-la en els temps actuals. La meva opinió és que serà una situació cada vegada més complicada per aquesta tipologia, que no vol dir que desaparegui, però que molts d’ells aniran acabant en una de les situacions anteriors, de forma puntual o definitiva. En qualsevol cas aquests despatxos tenen capacitat de portar diversitat de projectes diferents, de gestionar als diferents tècnics necessaris en una obra, encara que siguin externs i, sobretot, de donar serveis al client, normalment molt més personalitzat, que poden anar des de gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador, portat l’obra directament, actuant com a Project Manager, realitzant els tràmits necessaris, fent estudis de viabilitat o fins a portar la seguretat i salut de l’obra.
M’atreviria a assegurar que són els més majoritaris com a autors de les obres que aquí es presenten.
Finalment m’agradaria destacar de la gran quantitat de professionals de l’arquitectura que podem trobar sense sortir de les comarques vallesanes, fins i tot hi ha escola d’arquitectura, o potser precisament per això en som tants. I que m’atreviria a dir que, cadascú en la seva mesura i en les seves tasques habituals, amb una qualitat professional important. I considero que s’ha de tenir especialment en compte en quan al coneixement d’un territori com és Vallès, complex per si mateix, per la seva ubicació. Situades en l’Àrea metropolitana, però no a Barcelona. Ni és Barcelona ni deixa de ser-ho. Dues comarques diferents però que es van assemblant. On passen gran quantitat de comunicacions, però mal comunicades entre elles. Amb ciutats importants, però també amb camp. Amb indústria i a la vegada amb importants parcs naturals. Són comarques d’indústria, serveis, ciutat-jardí o ciutat-dormitori, poblacions d’estiueig convertides en primera residència,...
No és un medi rural, però tampoc cosmopolita.
Al costat de Barcelona, fins i tot com a continuïtat de Barcelona, i de vegades, tant lluny de Barcelona.

Així que des del Vallès, gaudiu veient l’Arquitectura presentada a la 5ª Biennal.

EL MEU COMPANY DE MBA APORTA:

2009-11-13T16:43:00.006+01:00

ARTICLE A CINCO DIAS.

Com sempre el fa arribar en David Martín

Encara que només sigui per veure les coses pel costat bò, i pujar una mica l'Ego, ja paga la pena:

Cursar un MBA genera un millón de ingresos adicionales en 30 años:

L. F. - Madrid - 12/11/2009
El ROI o rendimiento de capital invertido de un profesional que ha decidido ampliar sus conocimientos a través de un máster resulta muy alto. La profesora Kathleen Fitzgerald, de la University of Chicago Booth School of Business, acaba de presentar un estudio que calcula esta ratio.

http://www.cincodias.com/articulo/economia/Cursar-MBA-genera-millon-ingresos-adicionales-anos/20091112cdscdieco_15/cdseco/

I SI NO ENS QUEDEM A CASA?

2009-11-03T16:04:00.012+01:00

Cada dia més articles, comentaris, tertúlies, fins i tot polítics comenten de que estem al país de l'habitatge de propietat. Que no tenim lloguer. Que tots volem comprar. És lògic, sobretot quan es pot comprar en una hipoteca, posem a deu anys, i després ja no tens més quota i a més et queda un patrimoni. A mesura que vas allargant la hipoteca, la proporció d'amortitzacions i interessos es va desfasant, i podem arribar al punt en que el cost del lloguer és el dels interessos. Llavors ja no son igual de clars els beneficis. Per una banda hi ha un fet que fa poc atractius els contractes de lloguer que fan que la dificultat en poder treure algú que no pagui o faci mal ús de l'immoble no generi interès per part dels propietaris o provoqui un augment del preu per compensar aquest risc. Sembla que tot plegat ve molt donat per un interès de possessió, bàsicament cultural, el qual, inicialment, és un fet positiu, i seria desitjable que no s'arribés a l’extrem comentat abans, i que és el que cada vegada ens estàvem acostant més. Per una altra banda la globalització està fent el món petit, i cada vegada és més important el poder-se desplaçar per qüestions de feina, especialment si volem ser competitius, (en la darrera MasterClass de la EUNCET estava molt bé el comentari sobre aquest tema), i sembla que en aquest punt tampoc vivim en un país on això no està massa a l’ordre del dia. No som precisament exemplars en mobilitat. Jo diria que és bàsicament per dos motius: 1. Si diuen que quan enquesten les preferències per anar a treballar, en la majoria de països, sempre estem entre els primers destins escollits, potser és que estem prou bé, de forma global, perquè tampoc vulguem marxar nosaltres. 2. El mateix fet cultural que ens arrela i ens fa que només pensem en la opció de possessió, ens dificulta, i molt, la possibilitat de desplaçament. Segurament el tipus de relació familiar, socialment desitjable, també genera un cert rebuig al desplaçament. Potser si obrim una mica la mentalitat de tot plegat, ens aprofitem que ve gent de fora per poder fer contactes i també marxar nosaltres, i ens plantegem que no cal estar tant arrelats i que aprofitar que el món s’ha fet petit ens pot fer competitius. Llavors, sense ser una primera causa amb poc sentit, també provocarà un augment del lloguer, sobretot si les administracions també ho faciliten enlloc de dificultar-ho. El problema del lloguer, no és tal en si mateix, sinó més aviat és l’estancament de la situació d’immobilisme en que vivim. Després ja veurem si cal resoldre el tema immobiliari, i si és així, doncs fantàstic.

EL ALQUILER COMO SOLUCIÓN

2009-10-18T16:49:00.007+02:00

interessant article a la Vanguardia de

Luis Garicano / José García Montalvo - London School of Economics / Universitat Pompeu Fabra - 18/10/2009

El mercado inmobiliario español tiene al menos tres características inusuales. Primero, es un mercado de alquiler muy reducido: en torno al 13% de las viviendas principales. Esta tasa es especialmente baja si se compara con la de otros países europeos como Alemania o Francia (con tasas superiores al 40%) o el Reino Unido (en torno al 30%). Segundo, la tasa de viviendas vacías supera el 16%. Tercero, la accesibilidad de la vivienda se ha reducido notablemente en los últimos años y es la peor de nuestro entorno. En diciembre de 1997, el precio medio de la vivienda representaba 3,6 veces la renta disponible bruta media de los hogares, mientras que diez años después suponía 7,7 veces esa renta. Estas peculiaridades suponen que muchas personas no encuentran un lugar adecuado para vivir. En especial, la población joven que intenta acceder a su primera vivienda ha soportado gran parte de la carga generada por los desequilibrios mencionados: más del 65% de los jóvenes españoles entre 25 y 29 años viven con sus padres, frente al 20%-22% en Francia, Holanda o el Reino Unido. Además, la debilidad del mercado de alquiler limita la movilidad de los trabajadores, que no pueden hallar de forma rápida alojamiento en otros municipios donde podrían encontrar empleo o mejores condiciones laborales. ...

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091018/53805864268.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20091018/53805864268.html

EL CONTE DE DOS ARQUITECTES I UN CLIENT

2009-10-16T16:06:00.007+02:00

En Jouse Toth necessitava d’un arquitecte per edificar allò que ell ja tenia molt clar, així que els hi va demanar pressupost a 3 ò 4 i va acabar contractar-ne un que li feia la documentació necessària per poder tenir tots els permisos. L’arquitecte va ajustar tot el que va poder els se honoraris per aconseguir l’encàrrec, que en temps de crisi ja se sap, i encara que no surtin gaire els números cal tenir feina.
Al final a l’arquitecte no li surten els números i a en Jouse Toth li va sortir molt car, pensava: “Tants diners només de paperassa”, i a més l’obra caríssima i amb mil problemes, “ja és mala sort”.

En Josep Erquè tenia clar el que necessitava, i per això li calia algú a qui transmetre-li i que el podés entendre, per tal d’aconseguir el millor resultat en el seu edifici. Va pensar que el que li calia era algú que vetllés pels seus interessos, i en especial de l’obra que necessitava fer. Li calia un arquitecte que l’entengués, que podés convertir les seves necessitats i desitjos en un edifici adequat.
Va començar a indagar quins serveis li podien oferir, i va descobrir que la documentació necessària no era l’objectiu, sinó la conseqüència de la seva feina.
En realitat calia escollir l’arquitecte en que hi tingués confiança, que el disseny que fes coincidís amb el que a ell li agradés i, sobretot, que li podés donar els serveis que ell necessitava.
Per això va començar a pensar en els serveis que li caldrien i els que no dels que li podés oferir un arquitecte:

Inicialment va pensar que en el projecte de partida ja necessitava saber si li podrien fer només l’arquitectura, evidentment incloent el càlcul d’estructura (tot i que sabia que el podia ser que el fes el mateix o l’encarregués a un tercer, que també podia ser arquitecte), calia saber si li faria els càlculs d’instal·lacions, de calefacció, de despesa energètica, d’aire condicionat, de les plaques solars o geotèrmics...

Li calia saber fins a quin punt podia arribar en el projecte, ja que a part de l’edificació li podia caldre algú que li dissenyés l’entorn, o que podés preparar la modificació adequada en el Pla per canviar el volum dels edificis, o preparar els parcs de l’entorn, o preveure tota la zona, o potser només pensar en el mobiliari urbà o, a l’extrem contrari, arribar fins al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,...
Potser li caldria uns detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. o tot el contrari, com utilitzar aquells mobles, elements, materials que disposava o que eren tan econòmics per treure’n el màxim partit.

Havia de decidir si li farien l’estudi de seguretat i salut, i si en faria la coordinació.
I per tot plegat li calia que li defensessin l’obra. Perquè ja sabia que li portarien la direcció de l’obra, però és que a més sabia que si escollia bé l’arquitecte li podria trobar diferents pressupostos de l’obra, valorar-los, veure si eren lògics i si tenia possibilitats que se li acabessin desviant molt o quedar-se sense constructor a la meitat. I tot plegat encara tenia la opció de trobar aquell arquitecte que li anés controlant els costos durant l’obra, veient les diferents desviacions que podessin sortir i plantejant solucions, correctores o no.

Però a més va veure que hi havia arquitectes que durant el projecte eren capaços de projectar l’edifici donant pressupost, i modificar-lo en funció dels canvis. En canvi d’altres et presentaven la proposta amb una maqueta, en imatges 3D, en una peli cula o en un model interactiu. Que fins i tot alguns te’l podien enviar via mail.

A alguns els hi agrada més presentar les propostes cara a cara, mentre que d’altres ja els va bé de poder passar al màxim d’informació a través de les noves tecnologies i permetre estar al dia dels canvis.
Alguns dominen la construcció tradicional millor que ningú, però n’hi ha que coneixen molt bé el prefabricat (en fustes, ceràmics, metàl·lics, resines, edificis sencers,...).

I quan s’acabi l’edifici, n’hi ha que et poden oferir un servei d’assessorament en el manteniment, i en fer reformes o millores, o ampliacions, ...

Però a més, l’arquitecte li podia gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador i permetent que tothom treballés en un mateix edifici, sense contradiccions i poden resoldre els conflictes de forma satisfactòria.
També li podia realitzar tràmits necessaris de gestió amb institucions o tercers. O gestionar a diferents industrials, i portar l’obra directament, li havien dit que alguns feien de Project Mànager.

Fins i tot en molts casos li podien fer l’estudi de viabilitat i veure si l’edifici previst tindria sortida o no en cas que estigués previst com a negoci.

Lògicament no en va trobar cap que ho podés fer tot amb prou garanties, però n’hi havia que treballaven en societat i podien donar molts dels serveis. Per contra els que treballen en equips molt més petits o de forma individual, que per donar d’altres serveis els cal coordinar-se amb tercers, ofereixen un tracte molt més directe i personal.

Mentrestant s’en va adonar que amb les capacitats d’un arquitecte en visió espacial, en gestió d’equips i d’informació, en la possibilitat de tenir a la vegada la visió en detall i del més general, de visió de futur, de coneixement en costos, d’adaptació en les implicacions en relacions en la vida de comunitat,... que eren professionals molt vàlids per a cobrir possibles càrrecs en la seva empresa i s’ho va plantejar pel proper.

En aquell moment va decidir l’arquitecte què necessitava, i en va valorar els costos. Va escollir un Arquitecte de la seva confiança que va ser sempre el millor aliat, i el còmput global de l’obra li va acabar sortint més econòmica, que en Jouse Toth, amb menys imprevistos, millor edificada, amb menys mals de cap i molt més al seu gust, encara que no fos com s’havia imaginat inicialment.

Va comprovar que la diferència en els honoraris d’un arquitecte és ridícula comparada amb les diners que pot fer estalviar si el “feeling” és bo i se li encarrega allò que es necessita.

No li va quedar cap dubte que el cost més rentable de la seva obra va ser el de l’arquitecte gràcies a haver estat ben escollit en funció del seu cas i les seves necessitats.

Josep M Cunil
30/09/2009

EXEMPLE INTERESSANT D'ARQUITECTURA I ECOLOGIA

2009-06-21T16:25:00.005+02:00

Caldria saber si realment han aconseguit passar tot aquest hivern sense cap suport de calefacció.

En qualsevol lloc, demostra que moltes vegades és més eficaç un bon disseny des de l'inici en l'arquitectura, que omplir un habitatge de plaques solars, i moltes altres intervencions (cada vegada n'hi ha més d'obligatòries) que poden ser molt més espectaculars però de menys eficiència.

http://www.ecofactory.es/2008/09/ejemplos-de-arquitectura-ecologica.html

APORTACIÓ DE DAVID MARTIN

2009-05-31T22:35:00.003+02:00

A continuació adjunto article que m'ha fet arribar el David Martin, pel bloc.

Sort que és un bon company de Màster i m'ajuda a anar actualitzant.

¿Cuánto mide la burbuja inmobiliaria en España?
Miércoles, 27 mayo 09:36 / publicado por http://www.idealista.com/news/gente/10
el debate queda en cómo se desinflará la burbuja":

josé luis cárpatos, analista independiente de los mercados financieros desde serenitymarkets.com, señala que a la vista de los movimientos de las inmobiliarias, "las pocas operaciones de compra-venta cruzadas que se están haciendo llevan un descuento desde el máximo alcanzado en la burbuja del 30 al 40%". en su opinión, el futuro del mercado será un debilitamiento lento de precios que hará menos daño psicológicamente a los propietarios de casas, pero que les condenará a años sin plusvalías
el experto echa mano de un estudio del profesor Israel Sancho Portero, perteneciente al departamento de Fundamentos del Análisis Económico de la Universidad de Murcia, para intentar medir el tamaño de la burbuja inmobiliaria
en su opinión, hay varios métodos para calcular el tamaño de la burbuja, es decir, cuanto tienen que bajar los pisos
1) Técnicas econométricas
analizando la renta de los españoles, la formación de hogares, los tipos de interés, la variación en el stock de viviendas y los costes de construcción, La diferencia entre el precio observado y el estimado por el modelo constituye lo que podemos llamar burbuja, aquella parte de los precios que no podemos explicar con ninguna de las variables que determinan los precios de los activos inmobiliarios
por este método, la burbuja actual es del 46%
2) ratio de alquiler
es el resultante de dividir el precio de venta entre el de alquiler. según el banco de españa, estamos en una rentabilidad bruta por alquiler del 3,3%, que llevados a una equivalencia bursátil nos dice que la vivienda está más cara que la bolsa cuando explotó la burbuja de las puntocom. la media histórica, empleando datos de EEUU, es del 5%, lo que, suponiendo que los alquileres no varían, supondría una caída de los precios del 34%
3) precio de la vivienda en función de los sueldos
es el cociente entre el precio y la renta de los hogares. antes de empezar la burbuja en españa era de 4 años, pero ahora está en 7. El proceso de vuelta a la media supondría una reducción de los precios del 43%, aunque también se puede disminuir si suben los sueldos o cualquier renta, algo que actualmente no parece probable a corto plazo. en eeuu, este ratio nunca supero el 5,5
4) endeudamiento
Cuando vamos a pedir un préstamo a un banco se supone que es pago de la hipoteca no debe superar el 30-35%. Según el Banco de España dicho esfuerzo se situó en el 51% en 2008, de modo que para que baje a ese 35% de la renta familiar los precios deberían reducirse un 30%
el debate, según cárpatos es cómo se curará esta enfermedad, ¿con una caída de los precios lenta y prolongada en el tiempo o de de forma rápida?. ¿su apuesta? "a no ser que nos salgamos de la unión monetaria (ue), aposto por un ajuste lento al estilo de Alemania Suiza o Japón", dice el responsable de serenitymarkets.com

REINVENTAR-NOS

2009-02-16T23:58:00.008+01:00

Pel que sembla, m’equivocava poc respecte de quan tornarem a poder projectar promocions d’habitatges no públiques:

http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090215/53640776118/un-informe-afirma-que-el-exceso-de-vivienda-se-absorbera-antes-de-mediados-de-2012.html

complementat amb:

http://www.juandemariana.org/repercusion/2062/informe/advierte/vivienda/espanola/concluyo/

Per altra banda, vaig posar les 6 sortides professionals que hi haurà, i l’Amadeu proposa “portar a terme tot el proces constructiu, es a dir des la compra i fins i tot consecució del sòl fins al que seria la promoció i la posterior construcció”, i és cert. Segurament en l’apartat 4 on jo posava empresaris de despatxos d’arquitectura, caldria incloure d’empreses que englobin més part del procés constructiu que només l’Arquitectura, però crec que s'ha de tenir clar que el que cal és entendre-ho com empresaris, per tal de no prendre-hi mal.
Segurament n’estem capacitats, i potser la única cosa que ens cal és la formació, al menys quan ens manqui experiència, en aquells apartats de la gestió que no n’estem gens preparats. De totes maneres potser aquí tenim una oportunitat que s’ens presenta:

I és que un dels problemes que tenim al nostre país és la falta d’aquelles persones que en diuen “emprenedors”, i que resulta que és el que fa falta per a conseguir que l’economia tingui una mica d’empenta.
Que ningú em prengui per boig, que el que passa és que m’estava plantejant que fa que ni tan sols els estudiants d’econòmiques es plantegin de crear algun tipus d’empresa, i més aviat prefereixin pensar que el seu futur, ideal o imaginat, està en l’administració o alguna entitat bancària. I és prou senzill, resulta que perquè algú tingui interès en assumir algún tipus de risc el que fa falta és que el què en pugui treure compensi l’esforç sumat al que es pot arribar a perdre, i les condicions al nostre país son semblants a aquestes:

Guanys: Resulta que cada vegada es fa més complicat el guany, tant per la competència que hi ha quasi bé a tot arreu, com en els impostos aplicats als guanys (de societats i IRPF de dividens), que en realitat converteix en una reducció molt important d’aquest possible guany.
L’esforç que ens toca fer és prou important en un país en que és dels més complicats per crear qualsevol empresa (només calen veure els dies necessaris per començar una activitat).
Que diuen que és un dels que té el rendiment laboral més baix.
Risc de pèrdues: En general les condicions laborals són bones, i hi ha una bona garantia en cas de problemes (baixes, atur, ...) que no existeixen en els cas d’autònoms o emprenedors.
Les diferències socials no són tant acusades com en d’altres països, fet que en si mateix és un bon valor social positiu, però no genera cap necessitat ni de risc ni de sobreesforç.

Vist el panorama, fa pensar que és prou llògic que costi de trobar emprenedors, però resulta que si ens mirem els arquitectes com estem, seria una situació semblant a aquesta:

Guanys: Comparat amb el que tenim ara, qualsevol cosa pot ser una gran millora, i a més ja estem acostumats, qui més qui menys, a la reducció deguda a impostos.
L’esforç no sé si és per la pròpia vocació o per l’hàbit, però a sacrificar i treballar hores per tirar endavant ja hi estem força habituats.
Tinc la sensació que quan ens ho proposem la nostra rendibilitat pot ser superior a la mitjana (però ens cal proposar-nos-ho).
Risc de pèrdues: En les nostres condicions laborals no tenim massa a perdre.

Tot plegat fa pensar que els arquitectes estem en la millor situació per intentar ser els emprenedors del país. Potser el que cal és aprofitar el moment per tirar d’imaginació i pensar en noves coses que som capaços de fer. Estic segur que els nostres estudis ens han donat unes capacitats de visió espacial, de tractament dels problemes en diferents zooms, d’imaginació, de creació, de coordinació,... que ens han de permetre ser molt competitus i fins i tot deferenciar-nos d’altres professionals.

Potser cal ser optimistes i pensar que aquest és el nostre moment, sempre que decidim reinventar la nostra feina i tirar endavant. Segurament qui es quedi esperant que arribin els clients com hem anat fents, uns més que altres, fins ara, possiblement ja no tirarà endavant, mentre que qui decideixi actuar per decidir el propi futur, pot arribar a fer un salt endavant molt important.

Som-hi, doncs.

ARQUITECTES. Busquem el nostre futur

2009-01-31T01:08:00.010+01:00

L’estat del ben estat és un bé indiscutible en si mateix que té el defecte d’haver-nos acostumat a que quan tenim qualsevol problema ens l’ha de resoldre l’estat.

Però donar els nostres impostos a resoldre el problema d’uns és molt injust pels altres, per això penso que si s’actua d’aquesta manera en tants camps (automòbil, banca, constructores,..) els arquitectes ens cal seguir reclamant la nostra part. Consti que segueixo pensant que no és la millor solució, perquè si tots demanem per viure a base de l’estat, qui ho mantindrà tot plegat?

Situats en que tots els arquitectes no podem viure de l’obra pública el primer que hem de fer és assumir la situació:

1. Donat tot el parc d’habitatges construït i no venut, queda temps perquè això arrenqui mínimament, podem estar 2009 i 2010 per vendre bona parta. Per tant fins al 2011 no hi ha massa possibilitats d’aconseguir encàrrecs privats per tornar a funcionar.

2. Entendre que se’ns van acabant les visites d’obra, és la inèrcia de la qual estem vivint ara, i no ens durarà fins llavors.

3. Pensar que quan això arrenqui no serà com abans, anirà arrencant a poc a poc, i amb cada vegada més arquitectes al carrer. No hi haurà feina per tots. Per tant ja no passarà allò que els clients et venien a buscar (de fet perquè necessiten la nostra signatura), haurem de començar a vendre el nostre producte, aprendre de màrqueting,... i tot i així no arribarà la feina a tothom.

I llavors què hem de fer? Plorar a l’administració?

Entenc que cal seguir plorant a l’administració per la injustícia, però no pensant que serà la nostra solució. Però tant si plorem com si no, la nostra solució passa per mirar endavant i reinventar la nostra professió. A aquestes alçades! Si.

Si no hi ha feina per tots cal trobar quina feina podem fer, i potser fins i tot hauríem de pensar en readaptar l’ensenyament de l’arquitectura a tots els canvis. Ep!, que això no vol dir que l’Arquitectura deixi de ser Arquitectura. Però alguns canvis si que hi haurà:

1. Penso que deixarem de treballar la construcció en pams per treballar al cm (que de moment no és així, mentre que el CTE ja dona els mínims en mm).

2. Probablement tendirem al prefabricat, tant per reduir sinistralitat (que som capdavanters), com per disposar de garanties de qualitat, costos i terminis.

3. Els despatxos es faran grans o individualitzaran (a d’altres llocs ja està passant), per tant seran negocis, i com a tal tendiran a l’especialització per tal de rendibilitzar.

Quines opcions de feina tindrem?

Caldrà pensar en què estem millor preparats, en què no serem competitius i en què caldrà que millorem. Aquesta és una reflexió important que hem de fer, ja. El que si em sembla a mi, a priori, és que passarem de les tres sortides professionals tradicionals com són l’ensenyament, l’administració i el treball per compte propi a sis:

1. Ensenyament: Suposo que seguirà semblant, només caldrà reciclatge en els nous sistemes constructius.

2. Administració: No sé gens en que pot variar, més que em sembla que es tendirà a portar les administracions de forma més “empresarial”.

3. Autònoms individuals: sense massa possibilitats de créixer com a despatx, i per poder sobre viure serà imprescindible estar molt especialitzats, difícilment es podrà seguir fent de tot. Caldrà veure nous camps d’especialització fins ara una mica arraconats per part del arquitectes com pot ser l’interiorisme, estands de fires, escaparatisme, escenografia, assessoraments, informàtica especialitzada,.... o tot allò que a cadascú de li pugui ocórrer

4. Empresaris de despatxos d’arquitectura: Seran els grans despatxos, com sembla que s’està tendint a la majoria de països occidentals (aquí inclòs), que pocs despatxos faran la majoria de les feines. Els propietaris podran ser supervisors de la feina, però poc projectaran, caldrà que facin d’empresaris, i possiblement els caldran coneixements extres que ara no tenim tipus administració d’empreses.

5. Treballadors de despatxos: treballaran pels anteriors, i possiblement siguin els que realment projectin. També és molt probable que siguin més especialitzats que ara, ja que caldrà que les empreses siguin rendibles, i per tant reestructurar la feina.

6. Treballadors per a d’altres tipus d’empresa: en aquest darrer cas és on caldrà que aparegui tot el vano de possibilitats, des de tècnics fins a directius. Aquí hi anirà cada vegada més proporció d’arquitectes, com ja passa a enginyers o llicenciats en dret, i és important de veure quines són les nostres capacitats per poder obrir el màxim el ventall de possibilitats. Possiblement en aquests aspectes ens calgui reflexionar-hi força per donar el màxim valor al nostre títol i als nostres companys.

Aquesta és la meva visió actual, el que és segur és que encara ens cal reflexionar-hi molt entre tots.

Josep M Cunill

Els arquitectes i la crisi

2009-01-24T17:20:00.004+01:00

Tenim crisi, d'acord, vaja descobriment. Els arquitectes ja fa un any i mig que la patim, des que vàrem anar de vacances al 2.007 i vàrem tornar al setembre sense clients, cap. De fet, cap no, només quedava el 10%. Si cert, la feina ha baixat un 90%, és a dir que per 1.000€ d'abans ara en tenim 10€ de mitja.
La qual cosa vol dir que n’hi ha uns quants que no els hi ha baixat tant i d’altres que no els queda res. I el motiu és que d’abans a després de vacances els bancs vàren deixar de donar hipoteques, i el 90% dels nostres cients ho són des del moment que disposen d’hipoteca. Si no hi ha hipoteques no hi ha clients.
Però el que és pitjor és que mentre amb els nostres impostos es donen ajudes a empreses extrangeres perquè també hi ha altra gent que té problemes, i encara més a les entitats bancàries que només utilitzen per reduir els seus problemes, degut a que abans es passaven donant hipoteques de qualsevol manera. Però és que fins i tot el govern s’oblida de nosaltres, acaben de deixar anar una altra millonada, dels nostres impostos, per ajudar a l’economia local fent obra pública, la qual cosa vol dir que tots els ajuntaments han tret la pols als projectes previstos pels propers anys, i s’ha fet la poquíssima feina que podia quedar pels propers dos anys en 15 dies, la qual cosa també vol dir que sense el temps adequat per poder-la fer ben feta, i això sense partida prevista pels honoraris tècnics. És a dir que el govern pensa amb les constructores i s’oblida dels arquitectes altra vegada, sense destinar diners, obligant a fer la feina depressa i corrent i dilapidant la poca que podia quedar. I per fer-la un mica més grossa, encara són capaços d’ajudar al sector inmobiliari. Total, que s’ajuda a tot el nostre entorn, en el qual sens posa al mateix sac a l’hora de dir que ja em fet prous diners aquest últims anys, quan en realitat no hem fet més que gunyar-nos una mica millor la vida que abans, tampoc més que d’altres professionals amb responsabilitat semblant, però sempre a costa de treballar moltíssimes hores (no he fet el compte del que hem guanyat l’hora, però no seria per tirar coets), mentre els que arriscàven diners al nostre entorn sí que n'han guanyat (que per això els arriscàven), i ara tenen problemes (ja se sap quan arrisques). En canvi quan sóm nosaltres que tenim problemes, i no tenim possiblitat d’atur, com d’altres, però amb els nostres impostos paguem les ajudes dels altres. Potser no fem prou por, o prou soroll, o prou pressing com a col·lectiu,...
També és cert que els arquitectes ens cal reciclar-nos i reinventar la nostra professió, que sóm massa per fer la mateixa feina. Aquí és la nostra feina, d’acord. Però dels altres també.
Total que veient que les regles del joc són que amb els impostos de tots s’ajuda qui té problemes, és de justicia que als arquitectes tambè rebem algún tipus d’ajuda. Que al cap i a la fi si algun valor afegit tenim Catalunya en el món és el Barça i l’Arquitectura, potser la nostra economia s’ha de plantejar aquest futur, si és que hi ha alguna estratègia de pais, llavors potser caldria recolzar als arquitectes.
Tot plegat tenint en compte que no crec que el paper de les administracions hagi de ser anar posant diners pel qui ni falten, sinó dotar-lo d’eines per ser competitiu. Millor ensenyar a pescar que donar el peix. Però com que no s’han fet prous deures ensenyant a pescar i es reparteixen peixos, crec de justicia que als arquitectes ens en toquin.

Aquesta és la prova del meu primer escrit al bloc. Fins aviat

Josep M Cunill