així estem els arquitectes. GRÀCIES SIMÓ

perquè els arquiteces ho veiem així i no ho hem sabut explicar, val la pena llegir la
Carta a La Vanguardia de l'arquitecte Simó Roca i Asperó

Sobre la carta "Arquitectos asustados", de Benito Cereno, publicada en aquesta secció el 12/ IX/ 2010, he de dir que el seu redactor es va quedar curt. Efectivament, els arquitectes estem espantats pel coma profund en què ens trobem. Però hi ha més. Fa molts anys que les universitats formen més arquitectes dels que la societat necessita. De fet, bona part dels titulats treballen com a mileuristes tot substituint la figura dels delineants o gratuïtament en despatxos de renom fent concursos. S´ha multiplicat el nombre d´universitats que ofereixen estudis d´arquitectura i el superàvit d´arquitectes no ha parat de créixer. Catalunya disposa d´un gran col·lectiu d´excel·lents arquitectes. Un talent que es perd inexorablement. Resulta sorprenent que no es parli d´aquest tema als mitjans. Probablement, perquè es tracta d´un col · lectiu amb un cert glamur que se suposa que té recursos.És cert que dins la bombolla immobiliària les promotores van obtenir grans beneficis, però el saturat mercat d´arquitectes es va guanyar simplement la vida. No més. Dins d´aquest coma profund, ningú no diu res. Qui pot es dedica a una altra cosa, en silenci. D´altres maten el temps participant en concursos impossibles: en un concurs d´una biblioteca, es poden presentar un centenar de projectes a canvi de res, excepte el guanyador, que obtindrà, únicament, l´encàrrec. Els sindicats surten al carrer perquè han rebaixat el 5% els sous dels funcionaris, i els arquitectes, que l´hem rebaixat el 90%, no obrim la boca. Som com la banda musical del Titànic,que segueix tocant amb un somriure als llavis.

es refereix a l'altre carta publicada a "La Vanguardia", Arquitectos asustados:

Eres afortunado, Mies van der Rohe. No has tenido que

ver esto. Sert, Coderch, Sota, os envidio. Vosotros os fuisteis pensando que la arquitectura era un esfuerzo emocionante y posible. Oíza, Solà, Miralles, envidio a todos los que habéis muerto cuando aún existía esta profesión. Hoy ya no es así. Hoy veo a mis amigos, a mí mismo, deambulando desconsolados, avergonzados de ser arquitectos, asustados, deseando no serlo y ser cualquier cosa, cualquier otra cosa. "¿Tienes algo para mí? Puedo trabajar en lo que quieras". Quién nos iba a decir que íbamos a presenciar el fin de nuestra pasión, de nuestro trabajo, de todo. "Cualquier cosa, por favor". Aalto, Jacobsen, quién nos lo iba a decir. No queda nada. Nada de nada.